REVOLUCIONS III

Quina il·lusió em podia fer a mi, al jovent de la meva edat, en aquells anys, plena adolescència i joventut, aquella Església Catòlica ? A casa meva, evidentment, eren una familia catòlica. La mare (que no el pare) anava a missa cada diumenge (i festa de guardar, -com es deia aleshores), i jo, tota la meva infantesa i part de l'adolescència, hi anava també, o amb ella o amb l'àvia. La tieta i l'àvia (mare i germana del meu pare), eren les que anaven al dit "Rosari de l'Aurora" (quan aquest existia), i als "Via Crucis" (quan se'n feien). La tieta, jove aleshores, assistia a les "Congregacions Marianes", similar també als grups anomenats també d' "Acció Catòlica", agrupacions que van proliferar els anys immediats, després de la Guerra Civil, la postguerra. Però és que d'altra banda, no hi havia pas res més pel jovent, a part l'escoltisme, que després aniría creixent amb "visions noves", des d'una Església més progressita. I aquesta manca de llibertats i associacionisme, era "aprofitada" per imposar unes idees, la "Religió" tal i com es concebia oficialment, d'una manera tanmateix reaccionària. De manera que, molt jovent, en els anys que van venir, va reaccionar en contra. Això no era la veritable "espiritualitat". Aquesta no era la "veritat" que hom cerca, o la mateixa que jo vaig trobar anys després. Aquesta "espiritualitat" no la he trobat sinó anys després. He arribat a analitzar el "perquè" ensenyaven això o allò altre, l'Església Catòlica d'aquells anys de la conxorxa feixista, havia promogut veritables aberracions. Recordo que, d'infant anava al Col·legi de la Verge de l'Alba de la Seu de Manresa, i ens feien anar dins l'església de la Seu, al ritual anomenat de "Matar Jueus" (1) quan arribava la Quaresma. Ens feien anar, tots ordenats, dins la majestuosa nau gòtica de la Seu, a "matar jueus !". Increïble. "Matar Jueus". On quedava aleshores el Cinquè Manament de la Llei de Déu: "NO MATARÀS" ? I això ho dirigia l'Església Catòlica.

Com és possible que ens podéssin estar ensenyant a "matar jueus", ni que fos d'una manera simbòlica ?

Perquè els jueus eren el que havien matat Jesús, per tant eren els "dolents", els "malvats". I jo pregunto avui: I això no era l' "antisemitisme" per antonomàsia ? Antisemitisme i feixisme ? Una pura qüestió xenòfoga-religiosa ?

Posaven al terra de l'església llarguissims taulons, com els que aleshores s'utilitzaven en la construcció. I quan una autoritat eclesiàstica deia: "Ara!" Tota la quitxalla picavem amb les masses que duiem, damunt els taulons, i també es feia soroll amb altres estris, que també es portaven per això: aleshores s'originava un impressionant estrèpit, que rebotava en les altíssimes voltes fosques, d'aquella meva estimada Seu de Manresa, la "meva" Catedral. Aquest punt culminant de l'estrèpit, representava la materialització efectiva d'això de "matar jueus"...

Jo crec que per "coses" com el que acabo d'explicar, els de la meva gernació "fugiem" d'una religió d'aquest tipus. Ens enreiem d'aquells capellans, que aplicaven aquests tipus d'ensenyaments, que amenaçaven als joves a través del confessionari, d'una manera grollera i malintencionada, i omplien de temors aquella quitxalla que érem tots nosaltres, que érem una generació que emergia de la postguerra, de pares que havien viscut la Guerra Civil tenint 14,15,16,17 i 18 anys. Aleshores, -com dic- érem una generació de postguerra, més tardans que els "famosos" de l'any 1940. Per exemple: jo era del quaranta-vuit. Però vull dir que ens vàrem trobar en aquesta situació. I era una situació lamentable, de "bassal d'aigua" per l'estancament: Manca de llibertat, repressió social, política, cultural, lingüistica, adoctrinament religiós "forçat i alterat", etc. Ho considero així.

D'aquí el meu "ateísme" jovenívol d'aquells anys, i es justifica plenament amb tota aquesta situació que estàvem vivint. Vaig tenir un amic, que havia "agafat" -per dir-ho així-, contra la Religió i contra Déu (al menys contra el Déu que ens havien ensenyat) una fòbia tremenda que, penso no hauria hagut de tenir fins aquest extrem, perquè la situació que es va viure aquí, va se "volguda" per unes persones determinades, que "van imposar els seus criteris", pero la Religió en la seva puresa i els conceptes de Déu, bo i nets, res no tenen a veure amb el feixisme, ni amb el nazisme, ni amb cap tipus de dictadura de cap ordre. La Religió ha de ser pura i lliure, igual com els conceptes de Déu i la Divinitat, o com se li vulgui dir. Doncs aquest amic al que faig referència (recentment desaparegut), estava identificat amb tota aquesta situació d'aquells anys de la seva infantesa, i amb les repressions que havia hagut de viure a través de les doctrines d' "aquesta gent" i tot plegat, doncs, confonent l'Església i capellans amb la "veritable religió" i "Espiritualitat" despotricant de tots i de tot. De fet jo penso que el comprenia molt bé al meu amic.

De fet, parlar malament de l'Església Catòlica, és tan fàcil...! Perquè ha sigut un poder fàctic, ha sigut un poder criminal al llarg de molts passatges de la Història, i encara avui dia, -diguem-ho clarament-, és un poderós poder capitalista a qui tothom ret pleitesia, i que te accions aquí, allà i més enllà. No fa tants anys encara es parlava de l' "escàndol Marcincus", etc. És que és fàcil parlar malament de l'Església Catòlica

i no ja només per les repressions concretes, circumstancials que vàrem viure els anys quarantes, de la postguerra cap aquí, en terres de Catalunya i de l'Estat espanyol.

També se'n pot parlar "malament" a un nivell més general, perquè és del tot inconcebible, que els que es diuen "transmissors veritables" del Missatge de Jesús el Crist, puguin tenir aquesta conducta. Es doncs amb el transcòrrer dels anys, que vas descobrint, que la Religió, no era pas "tot allò que ens havien inculcat". Perquè ho era d' "inculcat" a la pràctica, el que ens havien ensenyat d'infants, el que ens havien ensenyat a les "escoles franquistes" d'una manera doctrinal. Fins a cert punt, de la mateixa manera amb que s'està donant la religió a l'Islam als infants des de ben jovenets. Crec que és d'una forma exagerada i gens pedagògica. Hi va haver moments, si més no, que aquí s'ensenyava el Catecisme Catòlic de la mateixa manera.

Els infants no tenen noció del que està passant, ni del "perquè" està passant i del que se'ls hi està explicant. L'infant és obert a tot allò que li estan ensenyant, l'infant és obert a tot allò que li donen i ho engoleix literalment TOT, sigui bo o no. Aquest és el drama. Que després, aquest tipus d' "inculcació" de la Religió serà determinant per tenir una "contra-reacció" , -tal com va passar aquí-, que va generar el revulsiu dels "ateismes", en contra de la situació general política, social de la Dictadura que s'estava vivint i amb la qual hi estava conxorxada la Jerarquia Eclesiàstica Catòlica. Això és així. I els que no hi estaven conxorxats, ja podien "apretar a correr" (per dir-ho aixi), perquè sofrien persecució com qualsevol altra persona titllada de "separatista". "Separatista" ho era tothom qui no pensava com ells, qui no acceptava el règim, qui no anava a Missa, etc. Aquesta era la situació que es vivia en aquells anys.

Ara bé, després, amb el pas del temps, anys després, quan descobreixes que la qüestió espiritual (com tantes altres qüestions importants en la Vida) és totalment lliure, és si es vol, molt més complexe, però alhora, molt més senzilla d'entendre, que no pas els postulats dits catòlics, amb els que ens havien impregnat i que, -com ja ho he manifestat en altres "reflexions en veu alta"-, l'Església Catòlica ha generat unes opinions unilaterals o les ha divulgat, sobre l'ensenyament de la Religió. I és que qüestions que l'Església dona d'una manera "unilateral", donant carismaticament per suposat que "son d'aquella manera", després, des d'un altra punt de vista, molt més vàlid (per mi), resulta d'una altra manera, i fins alguns temes, tenen molta més lògica, etc.

Aleshores, per això, anys després, vaig "descobrir", auto-conclòs el meu pas per la polítca militant i activa, la "Teosofía" i la "Gnosi" , per les seves "claus", per la seva informació filosòfica i pràctica d'un cristianisme més pur i iniciàtic. Per la opció que dona a la persona humana de crèixer i auto-laborar-se, de trobar una explicació al "Perquè" de l'Home, d'enfocar les persones a les Tres Preguntes-Clau de la Filosofia: "QUI SOM" ?, D' "ON VENIM" ?, "ON ANEM" ? A saber cercar les respostes dins d'un mateix. En conjunt el gnosticisme em sembla molt més just, molt més lliure, molt més lògic que no pas tota aquella "càrrega religiosa catòlica", que els de la meva edat havíem rebut d'infants i d'adolescents.

Ara bé, torno al que deia en començar aquestes "reflexions", hi ha hagut persones que , al pas del temps, igualment s'han quedat amb les posicions marxistes i revolucionàries que haviem tingut en els anys seixantes, setantes i vuitantes, i no han volgut accedir, derivar o evolucionar cap a altres opcions, a altres iniciatives, a altres formes del pensament humà, etc. Aleshores, val a dir que aquestes persones "s'han quedat". Òbviament que també aquesta és una opció, la de quedar-se amb les mateixes posicions de fa dues o tres dècades, però això (és una opinió personal) ja no és aquell "progessisme" inicial, ara ja seria una posició de completa "fidelitat tradicional". Això és el que els omple: perfecte per ells. Però evidentment, jo "buscava més" (aquest "mes" es pot entendre de moltes maneres), jo seguia buscant. Jo ja veia feia molt de temps que les opcions polítiques que jo anhelava NO ARRIBARIEN MAI. Perquè aquest "Estat de Justicia" que pot generar el comunisme, com a superació de les vies socialistes, NO ES, per l'home, que avui per avui, hi ha sobre el Planeta.

Un comunisme ben entès, ben equilibrat, racional, però també ESPIRITUAL (que és part dels meus convenciments d'avui dia). Perquè les idees comunistes son molt justes i boniques, però no se'ls hi ha de marginar l'accés a l'Espiritualitat, no estic parlant d'una espiritualitat dogmatitzada, però si, d'una Espiritualitat lliure a la qual l'home -si vol-, ha de poder accedir sense traves i sense detriment de les idees polítiques que, òbviament, també crec avui, tampoc han de ser dogmàtiques, i han d'ajudar sense reserves, la consecució de les plenes llibertats, la justícia i l'equilibri, en l'accepció més àmplia de la paraula.

De totes maneres, l'home, la Humanitat globalment, tal com està situada avui sobre la faç de la Terra. decididament, no està preparada encara, per assolir un nivell tan plausible, tan perfecte, com seria una "societat comunista", on hi pogués regnar aquella altra utopia anarquista de "sense jerarquies", perquè la pròpia responsabilitat humana, hagués assolit un grau suficient a tots nivells, per tal de poder desenvolupar-se socialment, culturalment, espiritualment, etc. Això, no ho tenim, amics. No ho tenim.

Per altra banda el dit comunisme que s'ha conegut al llarg del S.XX, no ha passat, a la pràctica, d'una colla de processos i projectes, en alguns moments esperançadors i gloriosos, i en altres, colpidors i desastrosos. Cap d'ells no ha pogut ni acostar-nos a la societat desitjada. L'ensorrament estrepitós de la "Unió Soviètica" i de tots els països de l'Est, la desaparició d'aquell vergonyant "Mur de Berlín". N'han sigut els darrers estertors i esclats finals, per tal d'obrir-se a l'anomenat "món lliure", començant d'immediat, els conflictes reals nacionalistes, independentistes, ètnics, religiosos, migratoris, etc., etc. Com si hom hagués destapat una monumental ampolla, però no amb l'alegria del cava, sinó amb el drama humà de milers i milers de persones, que, com és sabut, avui dia estan emigrant cap Europa i cap a casa nostra (Catalunya) especialment. I Xina (la Xina de Mao Zedong), que ja veiem com s'està obrint econòmicament, i a tots nivells, al "Concert Europeu i Mundial" amb tots els seus productes i articles de tot gènere i desde Catalunya, l'èxode d'empreses que cercant "baixos costos" miren tot l'Àssia i Xina, com el "paradís" per instal·lar-s'hi, deixant aquí però, els problemes de l'atur.

No vull dir que això hagi de ser forçosament i necessariament el "millor", però aquesta és la situació que tenim i no sembla havern-hi una altra de recanvi, malgrat les veus i esforços de grups alternatius, que hi son i fan el seu soroll. I tampoc vol dir això que aquest "paradís del benestar" que volen fer creure que és Europa i, concretament França, estigui exempt de problemes. N'hi ha i molts, com els que es produiren ala Tardor del 2.005 a França, on immigrants de 3ª generacio (?¿) 2ª, que mal viuen en tristos "ghetos" als afores de París, sense cap tipus de perspectiva ni de futur estan "cremant tot el que poden" de la dita "societat del benestar". Societat però, que com queda palès JA FA TRES GENERACIONS QUE NO COMPTA AMB ELLS... D'això se'n diu "integrar" l' "emigració" ? Es vol dir amb això que un nen d'avui, descendent d'emigrants NO TE els mateixos drets que els nens "integrats" de la República de la "Liberté, Egalité, Fraternité" ?

Això és el que tenim. Davant d'aquesta disjuntiva, doncs, hom es pot quedar amb el trajo que porta des de fa anys, esquinçar-se les vestidures, o optar per altres camins. Crec que això darrer ho demana a crits la quotidianitat global a la que estem abocats sense aturador.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions (i III)

Hem pregunto: Algú llegirà tot aquest "rotllo" ? I em contesto a mi mateix: igual com jo l'he escrit poden sorgir lectors... Sigui com sigui, gràcies als que en sigueu "capaços" i tingueu la paciència... Ja sé que fa mandra llegir tan... en fi, si algú m'ha de dir quelcom, ja sap el procediment. MLT.