REVOLUCIONS...

I

Jo sóc d'aquells que en les darreries dels anys seixantes i dècada dels setantes, em declarava "comunista convençut". Vaig ser d'aquells, que durant uns anys fins i tot, vaig caure en aquell miratge que, sens dubte era, agradable i esperançador (per tots els comunistes convençuts), la ja desapareguda "URSS" i tot el que havia fet aquella gent a principis del segles XX, amb la seva "Revolució d'Octubre". En aquells anys, jo també vaig conèixer tota una sèrie de gent dita "progressista" que, òbviament, amb els seus plantejaments intel·lectuals i polítics, anaven molts més enllà que jo, i que al mateix temps admirava. No diré noms ya que no és el cas de criticar ningú (en tot cas a mi mateix), ni de fer cap crònica exhaustiva, deixo aquesta tasca pels historiadors. Això és una reflexió més de les que faig "en veu alta". De tot això en faig esment per situar-ho com una "etapa" de la meva vida, en que tanmateix, vaig arribar a creure idealment, que el món podia funcionar amb les "idees socialistes", que valía la pena lluitar per això, i assolir finalment una "societat comunista". Després, ja aniria descobrint que tot això, era poc més que una bonica il·lusió. Una noble il·lusió per la que molts van dedicar i entregar la vida. Però il.lusió al cap i a la fi.

Recordo que pels anys setantes, vaig viatjar a Suissa, amb la MªÀngels, la meva companya de tota la vida, era l'època en que portava una "guitarra penjada a l'esquena" i cantava els meus amors i les meves inquietuds, i de la ma d'aquell aleshores amic manresà, el conegut pintor Manel Marzo, casat (en aquells dies) amb una noia d'aquell país. Ell, em va brindar l'oportunitat de fer un viatge inesperat, impensat. Doncs bé, quan erem a casa seva de Basilea, el va visitar un amic seu d'un país de l'Est, no puc recordar si polac o hongarès (Polonia i Hongria eren països comunistes amics de la URSS, o dits del Pacte de Varsòvia). I davant meu li va dir d'una manera irònica: "Mira, aqui tens un comunista convençut i militant". L'amic pintor ho deia en segones intencions en el sentit de que, és clar, evidentment, el comunisme era el règim instaurat en aquells països, el règim que "pesava" (com a Catalunya i Espanya el franquisme), una clara "dictadura" que no permetia altres ideals o idearis polítics que no fóssin els seus, etc. L'amic de l'Est em va mirar irònicament, mentre finalment, somreia amb la complicitat del nostre comú amic pintor, alhora que jo em sentia ridícul davant d'ells. El cas és però que a Catalunya, (en aquells moments) estar compromès en idees revolucionàries i antifranquistes, era d'una importancia capital per mi.

Amb tot, amb el pas dels anys, recapacitant, he vist sobradament el "perquè" d'aquella ironia (que en aquell moment em va semblar impertinent), perquè l'amic pintor, teòricament, estava políticament, molt més avançat que jo, i ja veia des d'una perspectiva europea molt més ample que la meva (de revoltat contra la dictadura de Franco), tot el que estava esdevenint, i fins i tot, el que esdevindría als països de l'Est, tal i com després s'ha vist amb la caiguda del "Mur" i l'esfondrament de la Unió Soviètica i els països dits socialistes.

Però és evident que en la meva jovenesa d'aquells anys (dècada dels seixantes i setantes) jo creia en la "Revolució Marxista", hi creiem molts de les meves generacions, pensavem que era certament possible canviar les coses, que era possible fer enrera al "monstre" Capitalista, per tal de poder implantar una societat igualitaria, on les idees comunistes es podessin plasmar d'una manera "normal", quotidiana...

De totes maneres, ara veig que era molt normal que molt jovent com jo mateix aleshores, ens "sentíssim" comunistes: puix que estavem precisament en una dictadura feixista. L'altra extrem de la dictadura feixista, seria la dictadura comunista: serien els dos costats, la cara i la creu d'una mateixa moneda. És clar que no vull comparar el comunisme amb el feixisme per bé que, una i altra ideologia, en moments determinats de la Història, en distints països i circumstàncies, doncs, ambdues han sigut repressives i han privat de llibertats socials, polítiques, religioses i de tots ordres.

Però és evident que com a resposta critica a la dictadura feixista, jo (com molts) me'n anava a l'altra extrem: i em "sentia comunista" convençut. Tanmateix ni l'una cosa ni l'altra no han sigut prou vàlides. Després ja s'ha vist per on anaven les coses, després ja hem pogut veure, molt més cap aquí, entre els anys vuitantes i norantes, com aquesta "cosa" s'acelerava, com finalment queia "el Mur de Berlín", una de les grans vergonyes de la Humanitat. I com el comunisme, -el pretès comunisme-, queia irremissiblement davant l'exigència pública de inalienables llibertats en l'immens país de Rússia. Bé, tot això hi ha molta gent que no ho coneix o reconeix, que no es vol "reconèixer" que això era un error i que implantar-ho és poc més que impossible.

No vull dir amb això, que s'hagi de dir "amén" perquè el Sistema Capitalista és que s'ha implantat arreu, però vull dir que el món de la anera que està organitzat i "muntat", doncs, a la vista està "de qui és"; hom pot tenir la seva opinió, hom pot defensar-la, hom pot lluitar-hi, estar envoltat de persones que pensin similar, però, el món, doneu-li un repàs al màxim d'objectiu i veureu cap on va, cap a on camina i en "mans de qui està", i en mans de "qui seguirà estan". Sé que molts pensaran que sóc pessimista, però en el fons, jo no em veig tan així.

Sí, els règims més justos que s'han pogut aconseguir, son les democràcies. Però la "Democràcia" no és sinó una govern de consensos i de respectes mutus (al menys en teoria), que això, ja és prou bo que hi sigui, que, malauradament, no sempre és sinònim de llibertat i justicia. En nom de la "Democràcia" també es fan i s'han fet molts atropellaments, moltes injusticies. Malgrat tot però, és el règim on tothom hi pot dir la seva, mentre respecti les normes de la convivència. No obstant això, jo crec que a la vista estan els nivells o grau de "perferccció" que poden assolir els règims, doncs en tots els que s'ha conegut, no hi ha deixat d'haver-hi aspectes corruptes i corrupteles, i perquè no dir-ho ? També algún encert... Bé, però el meu interès no era "tocar" això, sinó com un punt de partida, per destacar que jo també vaig tenir, aquesta etapa de "comunista convençut", en que jo creia que era una injusticia, el que estaven fent amb tots nosaltres, a nivell de Catalunya, a nivell de poble, a nivell d'estat espanyol, i vaig optar per aquesta idea revolucionària, em vaig sentir "marxista", no saben gaire més que el famós "Manifest" de Marx, i junt amb tota aquesta gent que reclamava les "Llibertats".

També em declarava, -perquè no dir-ho també ?-, obertament "ateu", jo no creia que hi hagués "Déu", que hi podés haver un "Déu" que "permetés aquestes coses", com encara avui, hi ha gent que diu: "Si Déu existís com podria "permetre" que passessin aquestes desgràcies (tot el negatiu que succeeix al món). Aleshores, jo també tenia aquesta "concepció".

La meva perspectiva d'avui és radicalment diferent. Avui dic jo: que em perdonin però és que "Déu, no permet" aquestes desgràcies. Aquestes desgràcies (per seguir dient-ho així) obeeixen al "Lliure Albir" que tenim els humans, obeeixen a la llibertat, precisament, que tenim els humans de governar-nos, d'organitzar el nostre món per viure-hi. Cap "entitat forana no es fica" amb les decisions que lliurement prenem els humans a tots nivells i efectes. Això, agradi o no, només porta a una sola resposta: ELS HOMES (genèricament parlant) SOM ELS ÚNICS RESPONSABLES DELS NOSTRES ACTES DAMUNT LA TERRA. No pas Déu, o els seus "col·laboradors per damunt nostra", que ens han fet LLIURES.

Bé, les meves paraules ja indiquen un canvi profund des del meu antic pensament "ateu" fins ara. Des d'aquesta profunda reflexió espiritual que faig avui, Déu és Déus, o sigui, respectant tots els parers i creences, òbviament, no es pot pensar en Déu com una "persona individual", que està asseguda, allà dalt, dalt d'una boira, i està llançant llams i centelles o benediccions, sobre aquest pobre "formiguer" humà. NO. Déu és Déus, és a dir, damunt nostra, damunt el que és el Planeta Terra, hi ha unes "Jerarquies d'Éssers" molt més evolucionats que la nostra Humanitat, que han sigut els "encarregats" per dir-ho així, de "portar la VIDA" a aquest món nostre i d'organitzar tot el que hi ha, i, fins i tot, de "donar-nos les llibertats als homes, o millor que diguéssim, "aprenents" d'home", per tal que aprenguem en cada època i circumstància, a viure l'existència de la manera més organitzada i encertada possible, això malgrat tots els problemes i desequilibris que (no ho oblidem) posteriorment, i al llarg de molts mil·lenis ens "hem anat generant".

Damunt d'aquestes "Jerarquies Supremes" que, -com dic-, son les "encarregades" d'organitzar la VIDA en els Planetes, hi ha "altres Jerarquies o Nivells d'Éssers", i molt per damunt d'aquestes encara "altres": El Misteri de Déu. Per bé que TOT en el seu conjunt, és Déu. Tot aquest "Conjunt de Jerarquies" formen el que s'ha anomenat "L'Exèrcit de la Paraula o de la Flama".

Ara bé, pensar que Déu, és un senyor que està allà dalt i que està veient impassible, com aquí organitzem les guerres, com es moren de fam els infants, en el que s'ha "convingut" de titular "tercer món", etc. Això no. Jo crec que això és una forma primària, antropomòrfica, elemental, molt poc madura de veure les coses. Que em perdonin els que ho veuen així. Penso que hi ha motius i lògica per assegurar que la VIDA, ha estat organitzada per "Grans Éssers", Humanitats molt més evolucionades que la nostra (algun dia encara llunyà les hauriem de poder imitar...), i elles son les encarregades -com he dit- del nostre Sistema Planetari i Solar, d'aquest Univers Local, situat, com tantíssims altres, dins la Gran Galàxia que anomenem Via Làctia.

Aquest és part del meu canvi. És un canvi força gran, des dels quer m'havien conegut com a persona comunista i atea, i en canvi avui, m'estan veient com persona espiritual, profunda que creu realment en "Jerarquies Superiors" (que vetllen però que no s'immiscèixen), en "Éssers Transcendits", "Universos Paral·lels", i creu també que l'home te possibilitats, i oportunitats, i te "tots els ingredients alquímics" a la seva ma per crèixer, evolucionar i acostar-se al camí d'aquests "Éssers Majors" i seguir la seva ruta, les seves passes. Això tanmateix ho crec. O sigui, també crec que les portes no estan tancades i que, aquell que ho busca, certament, pot ser que se li entreguin "les claus", i si realment persisteix podrà arribar a la Llum.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions)

Seguiran altres parts d'aquest mateix article en properes entrades que aquí mateix faré publiques. No pretenc res més que parlar de les meves experiències personals, al marge dels racionalistes, positivistes i irònics de sempre. La seva gran pega és que no tenen opcions d'esperança... La seva ruta és quadriculada, sense futur, i per tant desesperada... MLT.