REVOLUCIONS II

Crec que passar d'una etapa a una altra, on les coses es veuen radicalment diferents, no necessariament ha de significar, haver perdut la constància, haver "desertat" d'unes idees, etc., sinó que pot estar, -de fet, per mi està-, en un camí d'evolució revolucionària. Sí, precisament "evolució revolucionària". Penso que aquelles persones (que n'hi han moltes) que en aquells anys seixantes i setantes, eren marxistes, comunistes, militants actius, etc., i que avui encara segueixen, "aguantant aquell mateix pal" (hi tenen tot el dret, d'acord) , jo penso però, que això, ja no és "ser" revolucionàri, això, més aviat és una actitud de "fidelitat tradicional" àdhuc amb tons conservadors. Si hom fa una anàlisi de la situació concreta, -tal com dèiem aleshores-, moltes coses dels camps polítics i sindicals, que eren prou vàlides ahir, avui ja no ho son.

Hi ha persones, que "fer el salt", és a dir, passar d'un estat de pensament marxista, comunista, a un estat de "descoberta espiritual ", els és com una regressió, no els és com una evolució, els és com un anar enrera, els seria com "caure en errors i qüestions, dels que precisament hom n'ha de sortir, superar, etc.

Jo he viscut aquesta situació. La he viscuda. I la segueixo vivint, i penso que és tanmateix una "Revolució" personal. Molts hem diran: "Abans tu no eres així, avui ets diferent..." I jo puc donar explicacions de tot, i nom em sap greu donar-les. Puc dir el "perquè" aleshores estava en aquella pisició i situació, i perquè hi crèia i la defensava. I puc dir perquè avui "no hi crec" i puc explicar perquè he entrat en aquests "nous pensaments i aquesta espiritualitat".

Que pot ser que si algú m'hagués parlat, fa vint o trenta anys, d'això, no m'ho hagués escoltat ? O potser si. Perquè també s'ha de tenir en compte, que les dècades dels quarantes, cinquantes i seixantes, - ja no dic "espiritualitat" -, la religiositat que "circulava", que s'impartia per Catalunya, i també per l'Estat espanyol, era una "religiositat" totalment conxorxada entre el règim franquista i l'Església Catòlica.

Si hom tenía prous elements de judici per "saber què era" el règim feixista, com havía portat la guerra: un veritable Cop d'Estat, que havía acabat amb la República que, amb els seus errors i virtuds, era un règim legítim i lliure, sortit de les urnes, per tant democràtic. Qui podía discernir això, bé podía pensar que l'Església Catòlica, dita l' "Església de Crist", es posava (un cop més) al costat de les "males arts" i dels poderosos, passant per alt, o bé admetent - tan li fa -, que aquests poderosos eren tan summament i perversament negatius per la Humanitat, com ho va ser un Hitler, un Mussolini, un Franco, etc. Nefastos, totalitaris, sanguinaris, inhumans, que no podien admetre el lliure pensament, etc.

Per bé que, com és sabut, - i ho he comentat altres vegades -, algun d'ells, com Hitler mateix, a alguns els va "semblar" que volia començar amb un altre "peu". Havien conegut l' "Ocultisme" i claus molt importants i arcanes d'aquest, i havien estat en relació directa (els nazis) amb monjos vinguts expressament del Tibet (d'on prové en realitat la creu simbòlica buddhista coneguda com Creu Gamada o Svàstica, que van utilitzar perquè els representés). Tot això ja és sabut. També, que van ser coneixedors del Sant Grial i el seu simbolisme, i el van estar buscant infructuosament per Occitània i Catalunya. Fins i tot el "braç dret" del Fürer, Himmler, aprofitant una vinguda a Barcelona, va pujar a Montserrat cercant la Copa Sagrada, c om sabent amb certesa, que era allà. Amb tot, i com és lògic, el Pare Ripoll, el benedictí que va tenir la "missió " d'atendre'l, no li va saber donar raó. Cosa que va indignar molt al Cap de les S.S. (A qui li interessi aquest tema existeix molta literatura explicant-lo).

Però, com és tristement sabut, tot va anar degenerant en el règim nazi, sobretot amb el terrible Holocaust que va costar la vida a molts milions de persones, en un crim contra la Humanitat sens precedents, i que va marcar l'existència per sempre de milers i milers de persones. Quelcom que no es podrà, ni s'ha d'oblidar.

Tampoc s'ha d'oblidar que l'Església Catòlica, es va posar al costat dels nazis, a través de Pius XII (un Papa de trist record per mi) que va qualificar l'alçament de Hitler com a "creuada" i "guerra santa". I dic jo: On podiem anar a parar amb gent així ? Aquesta era -és- l'Església de Jesús el Crist ? A mi em sembla que no hi te res a veure. Això és la mateixa "Església" que en el seu dia, -dia ombrívol-, va formar el Tribunal de la Santa Inquisició i va fer centenars de milers d'assassinats, que varen quedar impunes. És clar, tot el poder era seu.

Aleshores, te lògica, quina religiositat podia sentir jo en la meva adolescència, quina religiositat podia sentir amb una Església conxorxada amb el règim feixista que ens havia pres totes les llibertats ? Tampoc no vull deixar de dir, que dins aquesta "Església", no hi hagués "alguna cosa bona". És evident que hi havia persones que tenien una altra concepció del catolicisme, de la forma d'entendre la Religió i que, per tan, estaven lluitant, estaven fent una resistència fabulosa contra la dictadura, eren molts d'aquests sacerdots de parròquies petites (o grans també en casos), de barris de ciutats grans, que sovint havien permès, en els temples que regentaven, reunions clandestines d'aquells primers esbossos de les "Comissions Obreres", i reunions compromeses de caire polític dels diferents grups anti-franquistes, etc. Aquests capellans s'havien "mullat", compromès. I amb aquesta actitud què feien ? Doncs demostraven -des de dins-, (i aquest és part del seu mèrit), que no estaven d'acord amb aquesta "Església" conxorxada amb els opressors. És evident que aquests personatges nobles i sincers, que "se la van jugar" i fort, no els incloc en aquest "pacte indigne". Això cal tenir-ho sempre en compte. Aquests sacerdots van lluitar a les "trinxeres", vull dir colze amb colze amb els obrers, amb els treballadors, amb els estudiants, etc. Això és una altra manera de concebre les relacions entre l'Església i un poble oprimit per una Dictadura. Això no és la conxorxa amb el franquisme, amb una "Església" que va posar o permetre que es posés, el Dictador sota pal·li amb la mateixa "categoría que l'Hostia Consagrada...

Aquesta és l'Esglesia de Jesús el Crist ? Fa pocs anys (el 2.001) el Papa de Roma, Joan Pau II (avui desaparegut) ha reconegut els crims de la Santa Inquisició, que presidia l'Església de Roma... Fins ara ? Fins ara no els han pogut reconèixer ? I és l'Església que ens "obligava" a confessar. I son els que ens "obligaven" a confessar el "pecat de la masturbació", i ens preguntaven en la foscor del confessionari: "Quans cops ho has fet ? Sol o amb altres ? Quan això era una qüestió de tota "normalitat" pels adolescents que començaven de coneixer les parts més íntimes del seu cos, la pròpia sexualitat... Penso que abans d'entrar (que sempre es discutible) en un sentit de "privació del sexe", primer calia conèixer-lo el pròpi sexe. I son els que van emplenar-nos la ment de pors inexplicables... Aquesta "Església" conxorxada amb el franquisme, absolutament reaccionària, que era tanmateix, o exercia com a poder fàctic repressor la seva enorme influència. L'Església Catòlica en plena època feixista era un " poder" pel qual el poble, no tenia més remei que passar, que admetre i acceptar, si no es volien alçar "sospites" de "separatisme". Aquest mot va ser molt utilitzat en aquells tristos dies.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions II)

Res de nou sota el Sol, ni res que moltíssima gent no sàpiga.... Només records, emocions, frustracions, esperances, alegries, tristeses, dolor, mort, angoixes i molta por, és el que subjau al fons de la ment de molts homes i dones que varem viure aquestes èpoques terribles i repressores que de tots depén que mai no tornin. MLT: