REVOLUCIONS III

Quina il·lusió em podia fer a mi, al jovent de la meva edat, en aquells anys, plena adolescència i joventut, aquella Església Catòlica ? A casa meva, evidentment, eren una familia catòlica. La mare (que no el pare) anava a missa cada diumenge (i festa de guardar, -com es deia aleshores), i jo, tota la meva infantesa i part de l'adolescència, hi anava també, o amb ella o amb l'àvia. La tieta i l'àvia (mare i germana del meu pare), eren les que anaven al dit "Rosari de l'Aurora" (quan aquest existia), i als "Via Crucis" (quan se'n feien). La tieta, jove aleshores, assistia a les "Congregacions Marianes", similar també als grups anomenats també d' "Acció Catòlica", agrupacions que van proliferar els anys immediats, després de la Guerra Civil, la postguerra. Però és que d'altra banda, no hi havia pas res més pel jovent, a part l'escoltisme, que després aniría creixent amb "visions noves", des d'una Església més progressita. I aquesta manca de llibertats i associacionisme, era "aprofitada" per imposar unes idees, la "Religió" tal i com es concebia oficialment, d'una manera tanmateix reaccionària. De manera que, molt jovent, en els anys que van venir, va reaccionar en contra. Això no era la veritable "espiritualitat". Aquesta no era la "veritat" que hom cerca, o la mateixa que jo vaig trobar anys després. Aquesta "espiritualitat" no la he trobat sinó anys després. He arribat a analitzar el "perquè" ensenyaven això o allò altre, l'Església Catòlica d'aquells anys de la conxorxa feixista, havia promogut veritables aberracions. Recordo que, d'infant anava al Col·legi de la Verge de l'Alba de la Seu de Manresa, i ens feien anar dins l'església de la Seu, al ritual anomenat de "Matar Jueus" (1) quan arribava la Quaresma. Ens feien anar, tots ordenats, dins la majestuosa nau gòtica de la Seu, a "matar jueus !". Increïble. "Matar Jueus". On quedava aleshores el Cinquè Manament de la Llei de Déu: "NO MATARÀS" ? I això ho dirigia l'Església Catòlica.

Com és possible que ens podéssin estar ensenyant a "matar jueus", ni que fos d'una manera simbòlica ?

Perquè els jueus eren el que havien matat Jesús, per tant eren els "dolents", els "malvats". I jo pregunto avui: I això no era l' "antisemitisme" per antonomàsia ? Antisemitisme i feixisme ? Una pura qüestió xenòfoga-religiosa ?

Posaven al terra de l'església llarguissims taulons, com els que aleshores s'utilitzaven en la construcció. I quan una autoritat eclesiàstica deia: "Ara!" Tota la quitxalla picavem amb les masses que duiem, damunt els taulons, i també es feia soroll amb altres estris, que també es portaven per això: aleshores s'originava un impressionant estrèpit, que rebotava en les altíssimes voltes fosques, d'aquella meva estimada Seu de Manresa, la "meva" Catedral. Aquest punt culminant de l'estrèpit, representava la materialització efectiva d'això de "matar jueus"...

Jo crec que per "coses" com el que acabo d'explicar, els de la meva gernació "fugiem" d'una religió d'aquest tipus. Ens enreiem d'aquells capellans, que aplicaven aquests tipus d'ensenyaments, que amenaçaven als joves a través del confessionari, d'una manera grollera i malintencionada, i omplien de temors aquella quitxalla que érem tots nosaltres, que érem una generació que emergia de la postguerra, de pares que havien viscut la Guerra Civil tenint 14,15,16,17 i 18 anys. Aleshores, -com dic- érem una generació de postguerra, més tardans que els "famosos" de l'any 1940. Per exemple: jo era del quaranta-vuit. Però vull dir que ens vàrem trobar en aquesta situació. I era una situació lamentable, de "bassal d'aigua" per l'estancament: Manca de llibertat, repressió social, política, cultural, lingüistica, adoctrinament religiós "forçat i alterat", etc. Ho considero així.

D'aquí el meu "ateísme" jovenívol d'aquells anys, i es justifica plenament amb tota aquesta situació que estàvem vivint. Vaig tenir un amic, que havia "agafat" -per dir-ho així-, contra la Religió i contra Déu (al menys contra el Déu que ens havien ensenyat) una fòbia tremenda que, penso no hauria hagut de tenir fins aquest extrem, perquè la situació que es va viure aquí, va se "volguda" per unes persones determinades, que "van imposar els seus criteris", pero la Religió en la seva puresa i els conceptes de Déu, bo i nets, res no tenen a veure amb el feixisme, ni amb el nazisme, ni amb cap tipus de dictadura de cap ordre. La Religió ha de ser pura i lliure, igual com els conceptes de Déu i la Divinitat, o com se li vulgui dir. Doncs aquest amic al que faig referència (recentment desaparegut), estava identificat amb tota aquesta situació d'aquells anys de la seva infantesa, i amb les repressions que havia hagut de viure a través de les doctrines d' "aquesta gent" i tot plegat, doncs, confonent l'Església i capellans amb la "veritable religió" i "Espiritualitat" despotricant de tots i de tot. De fet jo penso que el comprenia molt bé al meu amic.

De fet, parlar malament de l'Església Catòlica, és tan fàcil...! Perquè ha sigut un poder fàctic, ha sigut un poder criminal al llarg de molts passatges de la Història, i encara avui dia, -diguem-ho clarament-, és un poderós poder capitalista a qui tothom ret pleitesia, i que te accions aquí, allà i més enllà. No fa tants anys encara es parlava de l' "escàndol Marcincus", etc. És que és fàcil parlar malament de l'Església Catòlica

i no ja només per les repressions concretes, circumstancials que vàrem viure els anys quarantes, de la postguerra cap aquí, en terres de Catalunya i de l'Estat espanyol.

També se'n pot parlar "malament" a un nivell més general, perquè és del tot inconcebible, que els que es diuen "transmissors veritables" del Missatge de Jesús el Crist, puguin tenir aquesta conducta. Es doncs amb el transcòrrer dels anys, que vas descobrint, que la Religió, no era pas "tot allò que ens havien inculcat". Perquè ho era d' "inculcat" a la pràctica, el que ens havien ensenyat d'infants, el que ens havien ensenyat a les "escoles franquistes" d'una manera doctrinal. Fins a cert punt, de la mateixa manera amb que s'està donant la religió a l'Islam als infants des de ben jovenets. Crec que és d'una forma exagerada i gens pedagògica. Hi va haver moments, si més no, que aquí s'ensenyava el Catecisme Catòlic de la mateixa manera.

Els infants no tenen noció del que està passant, ni del "perquè" està passant i del que se'ls hi està explicant. L'infant és obert a tot allò que li estan ensenyant, l'infant és obert a tot allò que li donen i ho engoleix literalment TOT, sigui bo o no. Aquest és el drama. Que després, aquest tipus d' "inculcació" de la Religió serà determinant per tenir una "contra-reacció" , -tal com va passar aquí-, que va generar el revulsiu dels "ateismes", en contra de la situació general política, social de la Dictadura que s'estava vivint i amb la qual hi estava conxorxada la Jerarquia Eclesiàstica Catòlica. Això és així. I els que no hi estaven conxorxats, ja podien "apretar a correr" (per dir-ho aixi), perquè sofrien persecució com qualsevol altra persona titllada de "separatista". "Separatista" ho era tothom qui no pensava com ells, qui no acceptava el règim, qui no anava a Missa, etc. Aquesta era la situació que es vivia en aquells anys.

Ara bé, després, amb el pas del temps, anys després, quan descobreixes que la qüestió espiritual (com tantes altres qüestions importants en la Vida) és totalment lliure, és si es vol, molt més complexe, però alhora, molt més senzilla d'entendre, que no pas els postulats dits catòlics, amb els que ens havien impregnat i que, -com ja ho he manifestat en altres "reflexions en veu alta"-, l'Església Catòlica ha generat unes opinions unilaterals o les ha divulgat, sobre l'ensenyament de la Religió. I és que qüestions que l'Església dona d'una manera "unilateral", donant carismaticament per suposat que "son d'aquella manera", després, des d'un altra punt de vista, molt més vàlid (per mi), resulta d'una altra manera, i fins alguns temes, tenen molta més lògica, etc.

Aleshores, per això, anys després, vaig "descobrir", auto-conclòs el meu pas per la polítca militant i activa, la "Teosofía" i la "Gnosi" , per les seves "claus", per la seva informació filosòfica i pràctica d'un cristianisme més pur i iniciàtic. Per la opció que dona a la persona humana de crèixer i auto-laborar-se, de trobar una explicació al "Perquè" de l'Home, d'enfocar les persones a les Tres Preguntes-Clau de la Filosofia: "QUI SOM" ?, D' "ON VENIM" ?, "ON ANEM" ? A saber cercar les respostes dins d'un mateix. En conjunt el gnosticisme em sembla molt més just, molt més lliure, molt més lògic que no pas tota aquella "càrrega religiosa catòlica", que els de la meva edat havíem rebut d'infants i d'adolescents.

Ara bé, torno al que deia en començar aquestes "reflexions", hi ha hagut persones que , al pas del temps, igualment s'han quedat amb les posicions marxistes i revolucionàries que haviem tingut en els anys seixantes, setantes i vuitantes, i no han volgut accedir, derivar o evolucionar cap a altres opcions, a altres iniciatives, a altres formes del pensament humà, etc. Aleshores, val a dir que aquestes persones "s'han quedat". Òbviament que també aquesta és una opció, la de quedar-se amb les mateixes posicions de fa dues o tres dècades, però això (és una opinió personal) ja no és aquell "progessisme" inicial, ara ja seria una posició de completa "fidelitat tradicional". Això és el que els omple: perfecte per ells. Però evidentment, jo "buscava més" (aquest "mes" es pot entendre de moltes maneres), jo seguia buscant. Jo ja veia feia molt de temps que les opcions polítiques que jo anhelava NO ARRIBARIEN MAI. Perquè aquest "Estat de Justicia" que pot generar el comunisme, com a superació de les vies socialistes, NO ES, per l'home, que avui per avui, hi ha sobre el Planeta.

Un comunisme ben entès, ben equilibrat, racional, però també ESPIRITUAL (que és part dels meus convenciments d'avui dia). Perquè les idees comunistes son molt justes i boniques, però no se'ls hi ha de marginar l'accés a l'Espiritualitat, no estic parlant d'una espiritualitat dogmatitzada, però si, d'una Espiritualitat lliure a la qual l'home -si vol-, ha de poder accedir sense traves i sense detriment de les idees polítiques que, òbviament, també crec avui, tampoc han de ser dogmàtiques, i han d'ajudar sense reserves, la consecució de les plenes llibertats, la justícia i l'equilibri, en l'accepció més àmplia de la paraula.

De totes maneres, l'home, la Humanitat globalment, tal com està situada avui sobre la faç de la Terra. decididament, no està preparada encara, per assolir un nivell tan plausible, tan perfecte, com seria una "societat comunista", on hi pogués regnar aquella altra utopia anarquista de "sense jerarquies", perquè la pròpia responsabilitat humana, hagués assolit un grau suficient a tots nivells, per tal de poder desenvolupar-se socialment, culturalment, espiritualment, etc. Això, no ho tenim, amics. No ho tenim.

Per altra banda el dit comunisme que s'ha conegut al llarg del S.XX, no ha passat, a la pràctica, d'una colla de processos i projectes, en alguns moments esperançadors i gloriosos, i en altres, colpidors i desastrosos. Cap d'ells no ha pogut ni acostar-nos a la societat desitjada. L'ensorrament estrepitós de la "Unió Soviètica" i de tots els països de l'Est, la desaparició d'aquell vergonyant "Mur de Berlín". N'han sigut els darrers estertors i esclats finals, per tal d'obrir-se a l'anomenat "món lliure", començant d'immediat, els conflictes reals nacionalistes, independentistes, ètnics, religiosos, migratoris, etc., etc. Com si hom hagués destapat una monumental ampolla, però no amb l'alegria del cava, sinó amb el drama humà de milers i milers de persones, que, com és sabut, avui dia estan emigrant cap Europa i cap a casa nostra (Catalunya) especialment. I Xina (la Xina de Mao Zedong), que ja veiem com s'està obrint econòmicament, i a tots nivells, al "Concert Europeu i Mundial" amb tots els seus productes i articles de tot gènere i desde Catalunya, l'èxode d'empreses que cercant "baixos costos" miren tot l'Àssia i Xina, com el "paradís" per instal·lar-s'hi, deixant aquí però, els problemes de l'atur.

No vull dir que això hagi de ser forçosament i necessariament el "millor", però aquesta és la situació que tenim i no sembla havern-hi una altra de recanvi, malgrat les veus i esforços de grups alternatius, que hi son i fan el seu soroll. I tampoc vol dir això que aquest "paradís del benestar" que volen fer creure que és Europa i, concretament França, estigui exempt de problemes. N'hi ha i molts, com els que es produiren ala Tardor del 2.005 a França, on immigrants de 3ª generacio (?¿) 2ª, que mal viuen en tristos "ghetos" als afores de París, sense cap tipus de perspectiva ni de futur estan "cremant tot el que poden" de la dita "societat del benestar". Societat però, que com queda palès JA FA TRES GENERACIONS QUE NO COMPTA AMB ELLS... D'això se'n diu "integrar" l' "emigració" ? Es vol dir amb això que un nen d'avui, descendent d'emigrants NO TE els mateixos drets que els nens "integrats" de la República de la "Liberté, Egalité, Fraternité" ?

Això és el que tenim. Davant d'aquesta disjuntiva, doncs, hom es pot quedar amb el trajo que porta des de fa anys, esquinçar-se les vestidures, o optar per altres camins. Crec que això darrer ho demana a crits la quotidianitat global a la que estem abocats sense aturador.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions (i III)

Hem pregunto: Algú llegirà tot aquest "rotllo" ? I em contesto a mi mateix: igual com jo l'he escrit poden sorgir lectors... Sigui com sigui, gràcies als que en sigueu "capaços" i tingueu la paciència... Ja sé que fa mandra llegir tan... en fi, si algú m'ha de dir quelcom, ja sap el procediment. MLT.

REVOLUCIONS II

Crec que passar d'una etapa a una altra, on les coses es veuen radicalment diferents, no necessariament ha de significar, haver perdut la constància, haver "desertat" d'unes idees, etc., sinó que pot estar, -de fet, per mi està-, en un camí d'evolució revolucionària. Sí, precisament "evolució revolucionària". Penso que aquelles persones (que n'hi han moltes) que en aquells anys seixantes i setantes, eren marxistes, comunistes, militants actius, etc., i que avui encara segueixen, "aguantant aquell mateix pal" (hi tenen tot el dret, d'acord) , jo penso però, que això, ja no és "ser" revolucionàri, això, més aviat és una actitud de "fidelitat tradicional" àdhuc amb tons conservadors. Si hom fa una anàlisi de la situació concreta, -tal com dèiem aleshores-, moltes coses dels camps polítics i sindicals, que eren prou vàlides ahir, avui ja no ho son.

Hi ha persones, que "fer el salt", és a dir, passar d'un estat de pensament marxista, comunista, a un estat de "descoberta espiritual ", els és com una regressió, no els és com una evolució, els és com un anar enrera, els seria com "caure en errors i qüestions, dels que precisament hom n'ha de sortir, superar, etc.

Jo he viscut aquesta situació. La he viscuda. I la segueixo vivint, i penso que és tanmateix una "Revolució" personal. Molts hem diran: "Abans tu no eres així, avui ets diferent..." I jo puc donar explicacions de tot, i nom em sap greu donar-les. Puc dir el "perquè" aleshores estava en aquella pisició i situació, i perquè hi crèia i la defensava. I puc dir perquè avui "no hi crec" i puc explicar perquè he entrat en aquests "nous pensaments i aquesta espiritualitat".

Que pot ser que si algú m'hagués parlat, fa vint o trenta anys, d'això, no m'ho hagués escoltat ? O potser si. Perquè també s'ha de tenir en compte, que les dècades dels quarantes, cinquantes i seixantes, - ja no dic "espiritualitat" -, la religiositat que "circulava", que s'impartia per Catalunya, i també per l'Estat espanyol, era una "religiositat" totalment conxorxada entre el règim franquista i l'Església Catòlica.

Si hom tenía prous elements de judici per "saber què era" el règim feixista, com havía portat la guerra: un veritable Cop d'Estat, que havía acabat amb la República que, amb els seus errors i virtuds, era un règim legítim i lliure, sortit de les urnes, per tant democràtic. Qui podía discernir això, bé podía pensar que l'Església Catòlica, dita l' "Església de Crist", es posava (un cop més) al costat de les "males arts" i dels poderosos, passant per alt, o bé admetent - tan li fa -, que aquests poderosos eren tan summament i perversament negatius per la Humanitat, com ho va ser un Hitler, un Mussolini, un Franco, etc. Nefastos, totalitaris, sanguinaris, inhumans, que no podien admetre el lliure pensament, etc.

Per bé que, com és sabut, - i ho he comentat altres vegades -, algun d'ells, com Hitler mateix, a alguns els va "semblar" que volia començar amb un altre "peu". Havien conegut l' "Ocultisme" i claus molt importants i arcanes d'aquest, i havien estat en relació directa (els nazis) amb monjos vinguts expressament del Tibet (d'on prové en realitat la creu simbòlica buddhista coneguda com Creu Gamada o Svàstica, que van utilitzar perquè els representés). Tot això ja és sabut. També, que van ser coneixedors del Sant Grial i el seu simbolisme, i el van estar buscant infructuosament per Occitània i Catalunya. Fins i tot el "braç dret" del Fürer, Himmler, aprofitant una vinguda a Barcelona, va pujar a Montserrat cercant la Copa Sagrada, c om sabent amb certesa, que era allà. Amb tot, i com és lògic, el Pare Ripoll, el benedictí que va tenir la "missió " d'atendre'l, no li va saber donar raó. Cosa que va indignar molt al Cap de les S.S. (A qui li interessi aquest tema existeix molta literatura explicant-lo).

Però, com és tristement sabut, tot va anar degenerant en el règim nazi, sobretot amb el terrible Holocaust que va costar la vida a molts milions de persones, en un crim contra la Humanitat sens precedents, i que va marcar l'existència per sempre de milers i milers de persones. Quelcom que no es podrà, ni s'ha d'oblidar.

Tampoc s'ha d'oblidar que l'Església Catòlica, es va posar al costat dels nazis, a través de Pius XII (un Papa de trist record per mi) que va qualificar l'alçament de Hitler com a "creuada" i "guerra santa". I dic jo: On podiem anar a parar amb gent així ? Aquesta era -és- l'Església de Jesús el Crist ? A mi em sembla que no hi te res a veure. Això és la mateixa "Església" que en el seu dia, -dia ombrívol-, va formar el Tribunal de la Santa Inquisició i va fer centenars de milers d'assassinats, que varen quedar impunes. És clar, tot el poder era seu.

Aleshores, te lògica, quina religiositat podia sentir jo en la meva adolescència, quina religiositat podia sentir amb una Església conxorxada amb el règim feixista que ens havia pres totes les llibertats ? Tampoc no vull deixar de dir, que dins aquesta "Església", no hi hagués "alguna cosa bona". És evident que hi havia persones que tenien una altra concepció del catolicisme, de la forma d'entendre la Religió i que, per tan, estaven lluitant, estaven fent una resistència fabulosa contra la dictadura, eren molts d'aquests sacerdots de parròquies petites (o grans també en casos), de barris de ciutats grans, que sovint havien permès, en els temples que regentaven, reunions clandestines d'aquells primers esbossos de les "Comissions Obreres", i reunions compromeses de caire polític dels diferents grups anti-franquistes, etc. Aquests capellans s'havien "mullat", compromès. I amb aquesta actitud què feien ? Doncs demostraven -des de dins-, (i aquest és part del seu mèrit), que no estaven d'acord amb aquesta "Església" conxorxada amb els opressors. És evident que aquests personatges nobles i sincers, que "se la van jugar" i fort, no els incloc en aquest "pacte indigne". Això cal tenir-ho sempre en compte. Aquests sacerdots van lluitar a les "trinxeres", vull dir colze amb colze amb els obrers, amb els treballadors, amb els estudiants, etc. Això és una altra manera de concebre les relacions entre l'Església i un poble oprimit per una Dictadura. Això no és la conxorxa amb el franquisme, amb una "Església" que va posar o permetre que es posés, el Dictador sota pal·li amb la mateixa "categoría que l'Hostia Consagrada...

Aquesta és l'Esglesia de Jesús el Crist ? Fa pocs anys (el 2.001) el Papa de Roma, Joan Pau II (avui desaparegut) ha reconegut els crims de la Santa Inquisició, que presidia l'Església de Roma... Fins ara ? Fins ara no els han pogut reconèixer ? I és l'Església que ens "obligava" a confessar. I son els que ens "obligaven" a confessar el "pecat de la masturbació", i ens preguntaven en la foscor del confessionari: "Quans cops ho has fet ? Sol o amb altres ? Quan això era una qüestió de tota "normalitat" pels adolescents que començaven de coneixer les parts més íntimes del seu cos, la pròpia sexualitat... Penso que abans d'entrar (que sempre es discutible) en un sentit de "privació del sexe", primer calia conèixer-lo el pròpi sexe. I son els que van emplenar-nos la ment de pors inexplicables... Aquesta "Església" conxorxada amb el franquisme, absolutament reaccionària, que era tanmateix, o exercia com a poder fàctic repressor la seva enorme influència. L'Església Catòlica en plena època feixista era un " poder" pel qual el poble, no tenia més remei que passar, que admetre i acceptar, si no es volien alçar "sospites" de "separatisme". Aquest mot va ser molt utilitzat en aquells tristos dies.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions II)

Res de nou sota el Sol, ni res que moltíssima gent no sàpiga.... Només records, emocions, frustracions, esperances, alegries, tristeses, dolor, mort, angoixes i molta por, és el que subjau al fons de la ment de molts homes i dones que varem viure aquestes èpoques terribles i repressores que de tots depén que mai no tornin. MLT:

REVOLUCIONS...

I

Jo sóc d'aquells que en les darreries dels anys seixantes i dècada dels setantes, em declarava "comunista convençut". Vaig ser d'aquells, que durant uns anys fins i tot, vaig caure en aquell miratge que, sens dubte era, agradable i esperançador (per tots els comunistes convençuts), la ja desapareguda "URSS" i tot el que havia fet aquella gent a principis del segles XX, amb la seva "Revolució d'Octubre". En aquells anys, jo també vaig conèixer tota una sèrie de gent dita "progressista" que, òbviament, amb els seus plantejaments intel·lectuals i polítics, anaven molts més enllà que jo, i que al mateix temps admirava. No diré noms ya que no és el cas de criticar ningú (en tot cas a mi mateix), ni de fer cap crònica exhaustiva, deixo aquesta tasca pels historiadors. Això és una reflexió més de les que faig "en veu alta". De tot això en faig esment per situar-ho com una "etapa" de la meva vida, en que tanmateix, vaig arribar a creure idealment, que el món podia funcionar amb les "idees socialistes", que valía la pena lluitar per això, i assolir finalment una "societat comunista". Després, ja aniria descobrint que tot això, era poc més que una bonica il·lusió. Una noble il·lusió per la que molts van dedicar i entregar la vida. Però il.lusió al cap i a la fi.

Recordo que pels anys setantes, vaig viatjar a Suissa, amb la MªÀngels, la meva companya de tota la vida, era l'època en que portava una "guitarra penjada a l'esquena" i cantava els meus amors i les meves inquietuds, i de la ma d'aquell aleshores amic manresà, el conegut pintor Manel Marzo, casat (en aquells dies) amb una noia d'aquell país. Ell, em va brindar l'oportunitat de fer un viatge inesperat, impensat. Doncs bé, quan erem a casa seva de Basilea, el va visitar un amic seu d'un país de l'Est, no puc recordar si polac o hongarès (Polonia i Hongria eren països comunistes amics de la URSS, o dits del Pacte de Varsòvia). I davant meu li va dir d'una manera irònica: "Mira, aqui tens un comunista convençut i militant". L'amic pintor ho deia en segones intencions en el sentit de que, és clar, evidentment, el comunisme era el règim instaurat en aquells països, el règim que "pesava" (com a Catalunya i Espanya el franquisme), una clara "dictadura" que no permetia altres ideals o idearis polítics que no fóssin els seus, etc. L'amic de l'Est em va mirar irònicament, mentre finalment, somreia amb la complicitat del nostre comú amic pintor, alhora que jo em sentia ridícul davant d'ells. El cas és però que a Catalunya, (en aquells moments) estar compromès en idees revolucionàries i antifranquistes, era d'una importancia capital per mi.

Amb tot, amb el pas dels anys, recapacitant, he vist sobradament el "perquè" d'aquella ironia (que en aquell moment em va semblar impertinent), perquè l'amic pintor, teòricament, estava políticament, molt més avançat que jo, i ja veia des d'una perspectiva europea molt més ample que la meva (de revoltat contra la dictadura de Franco), tot el que estava esdevenint, i fins i tot, el que esdevindría als països de l'Est, tal i com després s'ha vist amb la caiguda del "Mur" i l'esfondrament de la Unió Soviètica i els països dits socialistes.

Però és evident que en la meva jovenesa d'aquells anys (dècada dels seixantes i setantes) jo creia en la "Revolució Marxista", hi creiem molts de les meves generacions, pensavem que era certament possible canviar les coses, que era possible fer enrera al "monstre" Capitalista, per tal de poder implantar una societat igualitaria, on les idees comunistes es podessin plasmar d'una manera "normal", quotidiana...

De totes maneres, ara veig que era molt normal que molt jovent com jo mateix aleshores, ens "sentíssim" comunistes: puix que estavem precisament en una dictadura feixista. L'altra extrem de la dictadura feixista, seria la dictadura comunista: serien els dos costats, la cara i la creu d'una mateixa moneda. És clar que no vull comparar el comunisme amb el feixisme per bé que, una i altra ideologia, en moments determinats de la Història, en distints països i circumstàncies, doncs, ambdues han sigut repressives i han privat de llibertats socials, polítiques, religioses i de tots ordres.

Però és evident que com a resposta critica a la dictadura feixista, jo (com molts) me'n anava a l'altra extrem: i em "sentia comunista" convençut. Tanmateix ni l'una cosa ni l'altra no han sigut prou vàlides. Després ja s'ha vist per on anaven les coses, després ja hem pogut veure, molt més cap aquí, entre els anys vuitantes i norantes, com aquesta "cosa" s'acelerava, com finalment queia "el Mur de Berlín", una de les grans vergonyes de la Humanitat. I com el comunisme, -el pretès comunisme-, queia irremissiblement davant l'exigència pública de inalienables llibertats en l'immens país de Rússia. Bé, tot això hi ha molta gent que no ho coneix o reconeix, que no es vol "reconèixer" que això era un error i que implantar-ho és poc més que impossible.

No vull dir amb això, que s'hagi de dir "amén" perquè el Sistema Capitalista és que s'ha implantat arreu, però vull dir que el món de la anera que està organitzat i "muntat", doncs, a la vista està "de qui és"; hom pot tenir la seva opinió, hom pot defensar-la, hom pot lluitar-hi, estar envoltat de persones que pensin similar, però, el món, doneu-li un repàs al màxim d'objectiu i veureu cap on va, cap a on camina i en "mans de qui està", i en mans de "qui seguirà estan". Sé que molts pensaran que sóc pessimista, però en el fons, jo no em veig tan així.

Sí, els règims més justos que s'han pogut aconseguir, son les democràcies. Però la "Democràcia" no és sinó una govern de consensos i de respectes mutus (al menys en teoria), que això, ja és prou bo que hi sigui, que, malauradament, no sempre és sinònim de llibertat i justicia. En nom de la "Democràcia" també es fan i s'han fet molts atropellaments, moltes injusticies. Malgrat tot però, és el règim on tothom hi pot dir la seva, mentre respecti les normes de la convivència. No obstant això, jo crec que a la vista estan els nivells o grau de "perferccció" que poden assolir els règims, doncs en tots els que s'ha conegut, no hi ha deixat d'haver-hi aspectes corruptes i corrupteles, i perquè no dir-ho ? També algún encert... Bé, però el meu interès no era "tocar" això, sinó com un punt de partida, per destacar que jo també vaig tenir, aquesta etapa de "comunista convençut", en que jo creia que era una injusticia, el que estaven fent amb tots nosaltres, a nivell de Catalunya, a nivell de poble, a nivell d'estat espanyol, i vaig optar per aquesta idea revolucionària, em vaig sentir "marxista", no saben gaire més que el famós "Manifest" de Marx, i junt amb tota aquesta gent que reclamava les "Llibertats".

També em declarava, -perquè no dir-ho també ?-, obertament "ateu", jo no creia que hi hagués "Déu", que hi podés haver un "Déu" que "permetés aquestes coses", com encara avui, hi ha gent que diu: "Si Déu existís com podria "permetre" que passessin aquestes desgràcies (tot el negatiu que succeeix al món). Aleshores, jo també tenia aquesta "concepció".

La meva perspectiva d'avui és radicalment diferent. Avui dic jo: que em perdonin però és que "Déu, no permet" aquestes desgràcies. Aquestes desgràcies (per seguir dient-ho així) obeeixen al "Lliure Albir" que tenim els humans, obeeixen a la llibertat, precisament, que tenim els humans de governar-nos, d'organitzar el nostre món per viure-hi. Cap "entitat forana no es fica" amb les decisions que lliurement prenem els humans a tots nivells i efectes. Això, agradi o no, només porta a una sola resposta: ELS HOMES (genèricament parlant) SOM ELS ÚNICS RESPONSABLES DELS NOSTRES ACTES DAMUNT LA TERRA. No pas Déu, o els seus "col·laboradors per damunt nostra", que ens han fet LLIURES.

Bé, les meves paraules ja indiquen un canvi profund des del meu antic pensament "ateu" fins ara. Des d'aquesta profunda reflexió espiritual que faig avui, Déu és Déus, o sigui, respectant tots els parers i creences, òbviament, no es pot pensar en Déu com una "persona individual", que està asseguda, allà dalt, dalt d'una boira, i està llançant llams i centelles o benediccions, sobre aquest pobre "formiguer" humà. NO. Déu és Déus, és a dir, damunt nostra, damunt el que és el Planeta Terra, hi ha unes "Jerarquies d'Éssers" molt més evolucionats que la nostra Humanitat, que han sigut els "encarregats" per dir-ho així, de "portar la VIDA" a aquest món nostre i d'organitzar tot el que hi ha, i, fins i tot, de "donar-nos les llibertats als homes, o millor que diguéssim, "aprenents" d'home", per tal que aprenguem en cada època i circumstància, a viure l'existència de la manera més organitzada i encertada possible, això malgrat tots els problemes i desequilibris que (no ho oblidem) posteriorment, i al llarg de molts mil·lenis ens "hem anat generant".

Damunt d'aquestes "Jerarquies Supremes" que, -com dic-, son les "encarregades" d'organitzar la VIDA en els Planetes, hi ha "altres Jerarquies o Nivells d'Éssers", i molt per damunt d'aquestes encara "altres": El Misteri de Déu. Per bé que TOT en el seu conjunt, és Déu. Tot aquest "Conjunt de Jerarquies" formen el que s'ha anomenat "L'Exèrcit de la Paraula o de la Flama".

Ara bé, pensar que Déu, és un senyor que està allà dalt i que està veient impassible, com aquí organitzem les guerres, com es moren de fam els infants, en el que s'ha "convingut" de titular "tercer món", etc. Això no. Jo crec que això és una forma primària, antropomòrfica, elemental, molt poc madura de veure les coses. Que em perdonin els que ho veuen així. Penso que hi ha motius i lògica per assegurar que la VIDA, ha estat organitzada per "Grans Éssers", Humanitats molt més evolucionades que la nostra (algun dia encara llunyà les hauriem de poder imitar...), i elles son les encarregades -com he dit- del nostre Sistema Planetari i Solar, d'aquest Univers Local, situat, com tantíssims altres, dins la Gran Galàxia que anomenem Via Làctia.

Aquest és part del meu canvi. És un canvi força gran, des dels quer m'havien conegut com a persona comunista i atea, i en canvi avui, m'estan veient com persona espiritual, profunda que creu realment en "Jerarquies Superiors" (que vetllen però que no s'immiscèixen), en "Éssers Transcendits", "Universos Paral·lels", i creu també que l'home te possibilitats, i oportunitats, i te "tots els ingredients alquímics" a la seva ma per crèixer, evolucionar i acostar-se al camí d'aquests "Éssers Majors" i seguir la seva ruta, les seves passes. Això tanmateix ho crec. O sigui, també crec que les portes no estan tancades i que, aquell que ho busca, certament, pot ser que se li entreguin "les claus", i si realment persisteix podrà arribar a la Llum.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions)

Seguiran altres parts d'aquest mateix article en properes entrades que aquí mateix faré publiques. No pretenc res més que parlar de les meves experiències personals, al marge dels racionalistes, positivistes i irònics de sempre. La seva gran pega és que no tenen opcions d'esperança... La seva ruta és quadriculada, sense futur, i per tant desesperada... MLT.

EL MONTSERRAT
DE HUMBOLDT, GOETHE,
WAGNER...

Em trobo al començament del camí que va al Mas de La Calcina, en un dia assolellat, però fred i gelat, amb un vent de Nord que entra per tot arreu... Estic dins el cotxe i encara davant el massis montserratí que, des d'aquí, adquireix unes dimensions gegantines, impressionants. I justament aquests dies, que estic llegint un interessant llibre d'Octavi Piulats, antropòleg de la Universitat de Barcelona, especialista en Romanticisme Alemany i les diverses connotacions que aquest te a Catalunya, i que relaciona (en aquest llibre titulat "Goethe y Montserrat") al Gran Iniciat J.W.Goethe, -evidentment el Goethe de Faust-, amb la Muntanya de Montserrat, la Muntanya Sagrada de Catalunya. Una relació ideal, espiritual, esotèrica, inspirada, que va tenir un especial mitjancer.

Ell directament, físicament (en Goethe) diguéssim, no havia vingut mai a Montserrat (per bé que internament probablement si), però el que sí que hi ha venir físicament va ser el seu gran amic en Guillem de Humboldt, que era filòsof, filòleg i home d'estat, espiritualista i una de les grans llumeneres del S.XIX. Va venir a Montserrat i va quedar impressionat -aquest important europeu de l'època-, en veure, en copsar, en sentir profundament la força magnètica de la muntanya, i més encara, en identificar tot el que anava veient i trobant, amb el poema titulat "Els Misteris", que havia escrit Goethe, on parla d'una "Muntanya Ideal", amb llocs eremítics, amb ermites i ermitans, creus clavades en llocs quasi inexpugnables, on aquests homes místics i sants, feien en plena solitud i silenci, les seves meditacions.

Aquest poema d'en Goethe, relata tot això, deixant-hi alguns enigmes, i en Humboldt, que havia llegit amb devoció aquest poema i el portava dins el seu cor, perquè era un home sensible i espiritual, va fer una visita a Catalunya, però especialment va venir a Montserrat. I va fer l'ascensió a la Muntanya, seguint el corriolet que surt del poble de Collbató i que, serpentejant incessantment i esdevenint cada cop més aeri, arriba fins l'ermita de Sant Miquel, -probable emplaçament ancestral d'un antic Temple dedicat a la Deesa Venus i que ve a desembocar prop de l'actual Monestir.

A mida que Humboldt anava avançant pel camí corvós i costerut vers el cim, se li anava patentitzant, cristal·litzant, fent realitat fins el més mínim detall, aquell poema de Goethe. El que hi havia descrit, en Humboldt ho va anar retrobant, com reconstruït pas a pas, com si tan mateix, tota la descripció del poema hagués estat inspirada en Montserrat, com si Goethe hagués conegut prèviament, els diferents indrets de la Muntanya i la seva importància espiritual i esotèrica, i tot aquell món elevat i eremític. El cas és que a mida que Humboldt va anar avançant, va anar trobant Goethe i el seu poema "Els Misteris".

Així va quedar summament sorprès en comprovar que hi havia un Monestir, que hi havia dotze ermites repartides en punts ben determinats de la Muntanya: Sant Jeroni, Santa Maria Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan, Santa Caterina, Sant Jaume, Sant Antoni, Sant Salvador, Sant Benet, Santa Anna, La Santissima Trinitat, Santa Creu, Sant Dimes. I també eren habitades les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel. En cada una d'elles un ermità o eremita, doncs, estava dedicat a la solitud, a la contemplació, a l'oració, a tenir cura també, del seu hortet, per tal de completar la frugal alimentació, que els pujaven des del Monestir, un o dos cops per setmana.

Aquesta experiència de Humboldt i la simbiosi entre el poema de Goethe i Montserrat, i tot el que aquesta Muntanya Sagrada significa, representa, i és, no deixa de tenir unes connotacions espirituals i d'una més que exquisida sensibilitat mistica i esotèrica.

Aquest llibre esmentat -que estic llegint en moments d'escriure aquestes paraules-, que descriu la relació Goethe-Montserrat, en definitiva del Romanticisme Alemany amb Catalunya (i alguns dels seus prohoms:Verdaguer, Maragall, etc.) ho fa també des del vessant filossofico-religiós, encara que no pas el més ortodoxe, oficialista o reaccionari de l'Església Catòlica que, dit sigui a la vegada, tan poc havia sabut comprendre la Llum de Jacint Verdaguer i molts dels motius que l'havien portat a actuar tal i com ho feu, sinó des d'un vessant filosofico-espiritual i esotèric molt més ric i pròxim a la Teosofia i al gnosticisme entès com a Coneixement Superior Universal.

Com he dit, estic davant el massís montserratí que, des d'aquí al començament del camí de La Calcina que, com el propi Mas, és un camí mil·lenari, d'una època en que la Muntanya era molt més agresta i on, a part les ermites, hi existien algunes fortificacions, com ara l'anomenat Castell Marro o Marró, molt a prop de l'indret que esmento. Eren uns temps sorprenents i des del punt de vista espiritual, no havia estat transitada tan com avui pel turisme que, evidentment, es sent atret per la força immensa que desprèn aquesta Muntanya i que, òbviament, si hom és espiritual, te inquietuds transcendents i es deixa conduir essencialment per aquest magnetisme, que emana de les roques, de les seves siluetes, de punts molt especials, s'obren portes per aprofundir el propi interior.

Montserrat és un punt àlgic de la geografía planetària, on la persona humana, sensible, és ajudada a descobrir llur propi interior, a partir de les forces que desprèn la Muntanya. No em sorprèn que aquest il·lustre alemany, en Guillem de Humboldt, quan va venir a visitar Catalunya quedés parat, meravellat, totalment aclaparat per la visió física i emocional de Montserrat, ja que ell era especialment sensible i va copsar plenament els corrents tel·lúrics i magnètics que impregnen i emanen d'aquest Centre Lluminós que és Montserrat.

Que no és casual doncs, que hi haguéssin tota una sèrie de diferents ermites escampades per la Muntanya, on els eremites trobaven aquí la solitud necessària i la força per connectar amb la Divinitat, amb les forces supremes Interdimensionals, es pot dir. Amb les forces meravelloses que impregnen i que constantment es conjugan i saturen, dins i fora del Massís.

D'altra banda no s'ha d'oblidar tampoc, que l'altra Gran Mestre Iniciat que és en Richard Wagner, -com a Rosa-Creu que era, característica que molts ignoren-, sabía on s'ubica el Sant Grial, la Copa amb que Jesús de Natzareth va celebrar el darrer sopar amb els Dotze Apòstols. Aquesta Copa singular i meravellosa, que te un Simbolisme Esotèric de primer ordre, doncs és el Lingam-Ioni simbolisme de la Copa però també de la Llança de Longinus, que va ferir el costat de Jesús a la Creu. La Copa ve a representar l'òrgan sexual femení i la Llança l'òrgan sexual masculí que, en connubi savi i esplèndid, forma Creu. La Creu com a símbol, no és tan sols on va ser clavat i mort el Mestre de Mestres, sinó que també la seva significació, va molt més enllà del que han dit les Religions del Cristianisme. Copa i Llança romanen custodiades en l'Astral Lluminós de Montserrat.

La Creu és precisament l'Unió Sagrada de l'Home i la Dona en meravellós connubi de forces conjugades i treballant, com una de sola en aquest Andrògin meravellós, que havia sigut l'Home primigeni de la nostra Terra, -condició que recupera quan practica aquesta Sexualitat Sagrada-. "Home i Dona -tal com diu el Gènesi-, els va crear" contenint els dos sexes un mateix Individu Sagrat. Val a dir que aquests primers Homes, pertanyents a les primeres Humanitats terrestres, eren éssers Andrògins, i tenien, per tan, una fisiología ben diferenciada de la que tenim nosaltres avui dia (sexes separats), tot i que en el cos físic dels éssers humans actuals, hi resten empremtes o herències d'aquell passat llunyaníssim. Però els primers Homes, eren Andrògins, malgrat que oficialment ho hàgim oblidat, com tantes altres coses...

Wagner, com Goethe, Humboldt, i altres persones sensitives i iniciades, van saber en el seu moment què és Montserrat, què significa, què s'hi guarda a Montserrat. I evidentment, van copsar tota aquesta Força i així ho van deixar dit en els seus llegats, Música, Escrits, Poemes, etc.,i ben patentitzat tot això al llarg de les seves vides, d'una manera, que la persona sensible d'avui dia, quan escolta o llegeix els seus Missatges, de seguida "connecta" amb aquesta esplèndida, il·luminada Realitat.

Manuel Luis Tatjé

Amic/amiga: Si mai no has copsat el que és la Muntanya de Montserrat, et suggereixo que hi vagis, i et deixis dur per la teva propia Consciència, no pas on va tothom, sinó on Ella et porti, aleshores impregnat d'aquest magnetisme: el notaràs a flor de pell i sabràs a què m'estic referint... MLT.

SOBRE L'ACTIVITAT
DE LA MENT- III


Tristament el nostra món, les nostres escoles, les nostres universitats, son centres que bàsicament eduquen persones, que el dia de demà seran totalment escèptiques. No vull dir jo que, malgrat tot, dins aquests grups escèptics, no hi hagi algunes persones inquietes i anhelants, que preferiran la descoberta d'altres coses i, no tindran en comte, moltes "lleis inviolables", diguem-ne dogmatismes científics, que la Universitat els hi haurà donat, com a eines infal·libles de conprovació, de lògica, etc.

Però bàsicament les escoles del Planeta, estan preparant gent escèptica, que estaran encotillats en els coneixements molt parcials, que emanen tan sols d'una ínfima part del que és l'Univers Integral de la Persona Humana i de la Naturalesa.
Aquest factor, és el que també fa que tinguem un món, ens uns aspectes tan (aparentment) avançats, però alhora, amb uns altres, de retard totalment endèmic. Ara ja ens posariem en un tema una mica escabrós. Però diguem que si la Ciència investigués en "tos els nivells de la Naturalesa", en tos els seus nombrosos àmbits (o com en més millor) que no es limités a investigar l'àmbit físic. De la mateixa manera que investiga els àmbits micro-biològics a través dels ja avui sofisticats microscòpis, o que està investigant els àmbits més allunyats de l'Univers i la Galàxia a través també, de potentíssims telescopis, instal·lats en satèl·lits, o des de l'Estació Espacial Internacional, etc., doncs que els científics "aprenguéssin" també, a penetrar en els "Universos Paral·lels", que estan penetrats i compenetrats (sense barrejar-se) en el nostre mateix Univers físic (diguem-ne "conegut"). Tota investigació que es basés en aquest criteri, seria d'una lògica totalment "nova", òbviament ampliada amb molts més graus d'objectivitat. Seria una investigació verificada a través d'altres "plans dimensionals", en cada un d'ells, hom veuria aspectes originaris, que tenen la seva expressió final en l'àmbit físic. Perquè TOT el que està en l'àmbit físic te el seu assentament i origen en el Món Vital, Astral, Causal, Mental, etc.

Tot això son Coneixements que l'Ocultisme i l'Esoterisme rigorosos, de fons, han tingut des d'una antigor que es perd "en la nit profunda de totes les edats" (com diu un Mestre). "Coneixements" que avui dia s'estan divulgant a l'engrós i que son a l'abast de qui els vulgui, i que, en altres èpoques, (segons els moments històrics i polítics), només hi ha tingut accés secret, determinats "Adeptes" i "Alumnes". Per tan, cal que poc cas a tots els "ignorants il·lustrats", que es burlen de totes aquestes consideracions des del pedestal de sorra del seu escepticisme intel·lectual. El veritable "Coneixement Antic" o Ocultisme, doncs, sempre ha tingut aquest SABER. Si la Medicina, posem per cas, comencés d'estudiar les malalties, les enfermetats, en el Cos Vital del pacient, detectar-les i tractar-les, s'evitaría la irrupció d'aquestes en el Cos Fisic,probablement s'evitarien alguns desencarnaments. Ja va parlar de tot això amb tota la Saviesa i Coneixement de Causa, que tenia,en Aurèola Paracels, Gran Mestre de la Medicina, però la majoria de "ments estretes" de cada època no el van comprendre.

Per això tenim un món en el que anem "coixos", perquè les coses s'investiguen molt bé en el Pla Físic, però en molts casos es desconeix l'inici, i la reacció inicial de molts processos que s'originen en el Cos Vital del malalt. El Cos Vital, també anomenat "Cos Etèric" i també "Bioplàstic" o "Lingam Sarira", és la secció superior del Cos Físic, la seva part "tetradimensional". Segons ens explica l'esoterisme seriós, (no el de fira), l'organisme físic no podria funcionar sense aquest assentament vital, on s'hi processen tots els fenòmens calòrics, elèctrics, magnètics, biològics,etc., de l'organisme. Està constituït per quatre èters: el Lluminós, el Reflector, el Químic i el de la Vida. Bé, no farem aquí un estudi exhaustiu, això tan sols és una mínima pinzellada del que la Ciència s'hauria de prendre "molt seriosament", i que és un Coneixement que ens ve des de l'albada de la Humanitat.

Un mateix però, hi pot fer molt, per auto-descobrir molts d'aquests aspectes, ni que sigui a un nivell particular i íntim, per això he volgut remarcar emfàticament, el fet que és bo que les persones sapiguem, si més no, de tan en quan, sortir-nos d'aquesta quotidianitat que ens absorbeix, i poder passar a aquestes pràctiques, en les que es posen en suspensió els sentits físics (dels que tan abusem) i, en definitiva, la Ment infatigable, i aleshores, aprendre a distingir, a saber escoltar, observar, a tornar-nos molt més sensitius d'aquests "altres universos" que ens envolten, i dels quals en depenem més que no ens imaginem. I arribar a conèixer tota aquesta integralitat i veure que el món és molt més ample, que existeixen a disposició de l'home, moltes més eines que per desconeixement no s'utilitzen.

Descobrir que l'"engany" és precisament "creure" que aquest món físic ho és tot, o pensar que l'únic que realment existeix es aquesta amalgama de "problemes econòmics, socials, amorosos, racials, de tot tipus que, veritablement on tenen l'origen és en la "subconsciència" humana. Sinó que tanmateix, hi ha altres "Estats de Consciència" que ens poden fer descobrir "altres àmbits dimensionals de la Vida", on hom pot accedir-hi en veritables exercicis de "Salut Espiritual", on podem reposar, trobar-nos amb éssers que ja no son entre nosaltres, o altres plans i móns, amb els pròpis Elementals: Gnoms, Fades, Sílfides, els pròpis de cada arbre o cos del Món Vegetal, dels Aires, la Terra, del Foc, de l'Aigua, etc.

Manuel Luis Tatjé

Fi d'aquest treball en tres "entrades" que espero us hagi "arribat" i us arribi en sentit espiritual o en sentit polèmic... El seu sentit tindrà. MLT

SOBRE L'ACTIVITAT
DE LA MENT - II

Qualsevol persona es pot ajudar a fer aquestes reflexions o a auto-imposar-se a arribar al control de la pròpia Ment, basant-se en aspectes de la Naturalesa, dels que habitualment no en faria cap cas. Per exemple, en aquests instants, estic situat sota d'una Alzina meravellosa, que m'acull, diguéssim, per dessota d'una literal cascada de branques espesses i un tronc venerable, que jo sol no puc abraçar, un tronc carregat d'energia i una escorça rebregada que em parla de la molta edat que te. Doncs, per mi és una Alzina bellíssima i plena de saviesa i misteri, i concentrant-me, de cara a l'Alzina, jo sé que puc arribar a una "connexió" amb ella, diferent i extraordinària però, que per si sola, aquesta requereix, diguéssim, la "baixa intensitat o el silenci de la Ment", per tal de poder captar els pensaments que l'Alzina "pot transmetre" i la seva saviesa, tinc de fer-ho a través del seu meravellós Elemental, i aquest Ésser puríssim, "només es pot entendre amb la meva Consciència", mai no es podria comunicar plenament amb la meva ment grollera, ni amb el meu intel·lecte racionalista.

En canvi, si poso en suspensió la Ment i s'activa la Consciència, aquest "altre univers desconegut encara per moltíssimes persones", sé que puc arribar a saber "què és" l'Alzina, puc arribar a copsar els seus missatges, puc arribar a "penetrar" en l'Alzina, i puc arribar a "sentir-me jo mateix l'Alzina". Mireu si es pot arribar lluny, -lluny i a perquè això és prop alhora-, perquè això és llunt quan en realitat parteixes del desconeixement, però veritablement t'adones, que des d'aquí mateix, sense moure't, tens un "univers" tan immens, tan extraordinàri, que no ens en podem fer càrrec.

Això és el que convindria que totes les persones féssim. Si tothom practiqués la relaxació, la Concentració, la Meditació, el portar la Ment d'activa a inactiva i aconseguir que aquest "univers conscientiu" fos el més important, el que "portés el timó de la nostra nau", a nivell físic i psíquic, aleshores seriem capaços de duplicar, de triplicar i fins quadruplicar l'univers que ens envolta, perquè a més de físic, és també "astral", "mental", "causal", etc. Conèixer i utilitzar això, seria haver trobat finalment, l' "Univers Integral". És però aquest Univers que no arribarem a conèixer en tan que no "activem" tots els sentits especials, i això només succeeix abaixant l'activitat dels que permanentment tenim en l'estat físic. Això és calmar la Ment. Això és en el Silenci de la Ment.

De vegades, pot ser simplement, asseure't amb l'esquena recolzada en una alzina com aquesta que he esmentat, si hom vol clourer els ulls ho pot fer, o bé fixar la mirada en un lloc, per tal que res distregui l'atenció concentrada, i respirar profundament, (això també és fonamental), amb aquestes pautes:1- Inhalar pel nas (contant mentalment fins a sis). 2- Retenir l'Aire (també contant mentalment fins a sis). 3- Exhalar l'Aire per la boca (contant mentalment fins a sis; quan s'adquireix pràctica ja no cal contar). I anar avançant en aquesta pràctica, respirant d'aquesta manera, tantes vegades com sigui necessari per arribar fins als nostres anhels més profunds.

En inhalar, imaginem que tot l'oxígen o "prana" que ens entra per les foses nasals, és tanmateix, ples de VIDA i SALUT, i quan el retenim, ens GUAREIX I REGENERA, i quan, finalment, l'exhalem, llancem amb aquell Aire, qualsevol dolor o malaltia que hi podés haver en el nostra cos. Concentrar tota l'atenció en aquest procés. I qualsevol preocupació o pensament que se'ns acosti, hem d'imaginar (com diuen els buddhistes tibetans) que son com boires o núvols que nosaltres veiem passar sense immutar-nos, ni els rebutgem, ni els acceptem, senzillament, deixem que s'acostin i s'allunyin, sense nosaltres fer absolutament res. I seguirem amb la mirada fixada en aquell punt que hem escollit, amb l'esquena recolzada a l'arbre, allargant la pràctica amb el gran anhel al Cor, esperant el misteri i la meravella que, d'aquell instant especial, precís i suprem, sen's pugui donar.

S'ha de tenir en comte que la lògica de la "vida física" quotidiana, és una lògica convencional, social, que ens serveix per la vida de cada dia, però que no és, ni de bon troç la "Lògica Objectiva Integral" de tot el que ens envolta, de tota la Naturalesa en la que estem posats, de la que formem part, de la que som part viva, integrant i especial. Aleshores, vull dir, intentar de passar-ho tot pels "filtres" d'aquesta lògica quotidiana, intentar "filtrar-ho tot", és com voler fer passar tot per un embut. Hi haurà coses que sí, que evidentment hi passaran, però n'hi haurà moltes altres que no. Doncs això, és el mateix que la lògica que ens serveix per "dia a dia", no és la lògica que confirma la relació, el contacte i l'entesa, posem per cas, amb els Elementals de la Naturalesa, igualment amb el pròpi Ésser Interior de cada un, i fins i tot, amb els contactes amb "Entitats d'altres Àmbits Dimensionals" i/o altres Móns o Planetes. Tots aquests "contactes" o possibilitats de "comunicació" requereixen uns "Estats de Consciència" idonis i pràctics, que no acostumen pas a ser els més habituals de la persona humana, i per això cal aprendre'ls i practicar-los.

Entendre el que aquí s'està dient, ja m'imagino, que per persones que ho son molt d'aferrades a aquesta "lògica ordinària", els és quelcom veritablement difícil. Perquè qualsevol "misteri", qualsevol cosa que "no quadri", ho passen habitualment per aquesta "lògica", i aquesta, òbviament, NO TE RESPOSTES per explicar determinats fenòmens. Per això hi ha tantes coses que en el camp de la "Ciència més ortodoxa" dels nostres dies, molts científics no accepten de cap de les maneres, doncs, possibles "contactes" amb "Entitats d'altres dimensions de la Naturalesa", no accepten tot aquest món de "comunicacions" amb "Éssers d'altres Planetes" o (com s'ha dit) amb el Món Vegetal, (son molts els que somriuen escèptics davant d'això). Tot aquest món dic, a molts científics "no els quadra" perquè la "lògica raonativa" que tenim en el nostre món és totalment subjectiva i l'objectivisme del qual se la vol investir és "quadriculat" i fet pels paràmetres exclusius d'aquesta "l'ogica". Aleshores, és clar, per això no avarca, (no pot avarcar "tot" l'Univers Integral). Els científics ortodoxes i la seva convenció internacional amb una "quarta part" de l' "Univers Integral" n'han fet una lògica amb la que basar-se. Una "lògica" - per ells - única i objectiva. Com pot ser una "lògica objectiva" si d'un univers que, -per exemple- te quatre parts, ells, amb una de sola, n'han fet "el seu univers objectiu" ? Com no ha de ser incompleta i subjectiva aquesta "lògica" ? Com no ha de ser inexacte i limitada ?

Manuel Luis Tatjé

Amb una tercera part donaré punt i final a "SOBRE L'ACTIVITAT DE LA MENT". Menys mal pels quins som estudiosos de la "Via Esotèrica i Ocultista" i bé per la Humanitat sencera, perquè una part de tots aquests problemes de tipus racionalista els resol ja la "Fisica Quàntica", i això només és el principi... MLT.

SOBRE L'ACTIVITAT
DE LA MENT- I



De vegades és, simplement: "deixar fer", no obligar la Ment a pensar, ni a analitzar, observar el que ens envolta i procurar "fer-nos-en conscients". Intentar "no-pensar", desactivar aquesta "voluntat mecànica", que habitualment hom no controla, i anhelar (no en forma obsessiva) l'activació d' "algun altre sentit", que no sigui la Ment, que "treballa" sempre sens parar i mareja. És a dir, "deixar fer" i veure com es sent un mateix davant aquest "deixar fer". Que sigui la Consciència la que actuï davant els fets i les circumstàncies. Això va bé de practicar, potser, al camp, fora de ciutat, dels horaris i les qüestions que, normalment, ens obliguen; aleshores, no obligar la pròpia persona a anar a un lloc concret, sinó caminar -en tot cas-. amb "rumb incert", anar, "deixar-te dur", allà on et porti la circumstàcia que sorgeixi o que cerques. Aquest "no pensar", aquest "deixar fer", et portarà fins al lloc indeterminat: un cop hi siguis, seu, contemple'l, relaxat-hi, estigues alerta i atent: n'extreuràs conseqüències i resultats inesperats i prou interessants

S'ha de veure que, l'altra cara d'aquesta "moneda" és l'activitat constant. La nostra Ment sempre està activa, sempre està pensant, sempre està imbuïda pels problemes i preocupacions de la vida quotidiana, laborals, econòmics, familiars, socials, de tot tipus que embarguen el dia a dia de tota persona. Aleshores, per això mateix, és una sensació nova, el fet d'auto-experimentar aquesta inactivitat mental aparent (perquè la Ment no deixa mai de funcionar del tot) no deixa de ser una experiència "nova", el conduir la Ment a baixos nivells d'activitat. que és quan s'activa "una altra cosa molt especial" i que tothom te: Aquest PUNT és el que cal arribar a trobar

És clar, això no és cosa (al menys al principi) que hom pugui "fer ràpidament i cada dia". Això va bé fer-ho al camp (com he dit) per tal que ningú ens pugui distreure o molestar, i poder practicar el "deixar fer" i deixar-nos-hi portar, una circumstància original i espontània, la Consciència, que ens porti on sigui, dins aquest espai "incontrolat" per la Ment, en el que ningú no ens observa, i on ningú ens pot dir res pel que puguem "fer o deixar de fer". És clar també, que ens aquests especials moments de laxitud, quan hom aconsegueix realment dur la Ment a un nivell baixíssim d'activitat o d'actuació, que per res no ens pugui influenciar, doncs, existeixen pràctiques que ajuden a aprofundir i equilibrar, encara molt més, aquests instants preciosos. Son "Mantrams", també dits "Paraules de Poder", universalment coneguts i apreciats, tan per l'Esoterisme Cristià, com pel Buddhisme, com per l'Hinduisme, etc. "Mantrams" com: l "OM" o "AUM" o l' "OM MANI PADME HUM": "OH DEU MEU EN MI", que a través de la correcta vocalització, respiració i repetició, pot conduir a qui el practica a estadis d'encara més profunditat.

Perquè és precisament quan la Ment està a un baixissim nivell d'activitat, quan "s'active aquests altres sentits" que l'home te, però dels que mai no en pot disposar degut a aquesta activitat excessiva de la Ment, de l'Intel·lecte i dels sentits físics que, normalment, disposem i tenim en la vida quotidiana, i que ajuden moltes vegades, a que s'ignori tot aquest "altre univers" de possibilitats, i que només tenim a disposició quan "SABEM DOMINAR LA MENT", tot i formar part ineludible de l'Home Integral. Aquest és un tema en el que sóc reiteratiu perquè el considero "bàsic" per viure. Si hom no sap relaxar-se i portar la Ment a aquests baixos nivells d'incidència, (repeteixo), es queda en l'ignorància del que vertaderament és aquest "altre univers" de l'home que -com dic- és un bagatge que el portem a sobre però que comunment "hom no sap activar", i si no se'n aprèn, és quelcom d'inapreciable valor que quedarà inevitablement en molts oblits.

Aleshores, també es pot dir que, d'aquest desconeixement, en provenen tantes i tantes actituds racionalistes i escèptiques en els nostres dies. L'escepticisme és molt dolent, perquè és un dubtar i desconfiar permanentment de tot el que no es soporti o s'aguanti amb els cànons acceptats i establerts, pels convencionalisme científics, socials, religiosos, etc. Tot el que es separi d'aquests cànons establerts, l'escèptic ja no ho accepta, o no s'ho creu, o dubte a priori. La persona que és escèptica, ja d'entrada, doncs, s'auto-nega la possibilitat de coneixement (posem per cas) d'aquesta part integral o que integra l'home, que, si no canvia d'actitud, no arribarà a conèixer.

L'Home Integral, com ja s'ha dit altres vegades, no és "només l'home físic", si no que és l'home "vital", "astral", "mental", "causal", etc., tots junts, veritables assentaments

de l'home físic. És evident, doncs, que la persona que no sabrà posar en suspensió la Ment i els sentits físics ordinaris (que fem servir en la vida física), mai no s'assabentarà de tot aquest "altre" diguem-li "univers espiritual".

Manuel Luis Tatjé

Aquest treball el faré en vàries etapes perquè és un xic llarg. Si teniu paciència llegiu-lo, pot-se r coneixereu una manera nova d'aprofundir en el pròpi auto-coneixement. Jo no sóc cap mestre, només parlo d'alguns coneixements i experiències que crec que poden ser útils. Es diu que en el frontispici dels antics Temples de Memfis i Delfos hom hi podia llegir aquesta frase : NOSCETE IPSUM: HOME CONEIX-TE A TU MATEIX I CONEIXERAS L'UNIVERS I ELS DEUS... MLT

BARALLATS PELS INTERESSOS MATERIALS

Avui la "reflexió en veu alta", és un qüestió que preocupa o sinó, hauria de preocupar prou, i que va íntimament lligada al particular Subconscient de cada un, és a dir: el mal sentiment de l'Enveja o Gelosia, que és el que mou moltíssimes persones de mala manera, que és el que fa que moltes persones estiguin enemistades, àdhuc per sempre. Hi ha res més trist que pertànyer a grups humans que hagin d'estar enemistats per sempre, venint com venim a viure, a aprendre i experimentar en aquest món ? Enemistats, de vegades o molt sovint, per qüestions d'enveges o gelosies. I generalment, totes les persones tenim VALORS per desenvolupar, no per destacar. L'afany de voler destacar és subconscient i la persona humana hauria de pretendre sempre aquests "afanys conscients", és a dir, si totes les persones (sé que és utòpic) ens dediquéssim tanmateix, a desenvolupar aquelles aptituds que tenim, bo i fent allò que més ens agrada, moguts sempre, sempre, sempre (i ho dic tres vegades per recalcar-ho), moguts sempre, per ajudar al s altres, i no per destacar damunt seu, sinó per aplicar-nos en el desenvolupament d' "això que ens agrada i repercut en el BE dels altres": El món seria un altra...

Malament quan en la vida ens movem "perquè el nostre veí te això o allò", i un mateix també "vol tenir" el que te el veí, perquè sino te com un complexa d'inferioritat. Malament quan aquesta dinàmica es deslliga, perquè aleshores els anhels de la nostra vida, ja no son altruistes, anhels d'ajudar al altres, d'enriquiment espiritual, d'una efectiva evolució personal, no. Aleshores l'únic que tenim son "anhels materials" i simplement d'igualar altres persones, però no en els aspectes de virtut, realment vàlids, com serien aquests que he anomenat: intel·lectual, raonatiu, conscientiu, no, no. Sinó imitar-los en aquells aspectes merament materials. Quan la persona humana es mou per aquests paràmetres, a partir d'aquest moment, comença la precipitació pel "camí equivocat", a partir d'aquest moment començaran les enemistats i les lluites que no solen acabar be de cap de les maneres.

Quantes families, quants germans estan barallats entre si per qüestions d' Enveja i Gelosia: perquè el meu germà "te això", "te allò". Quasi mai no enlluerna d'una forma positiva (com he dit), la "Virtut" possible d'aquest germà, el seu saber, la seva cultura, la seva espiritualitat, sinó la riquesa, la comoditat, el luxe que te. Crec que és bo en la vida disfrutar de comoditats, pau econòmica, tranquil·litat, però no per afanys materialistes. Penso que una familia, una persona, quan te aquesta tranquil·litat econòmica anivellada, hauria de posar "proa" a l'enriquiment interior, espiritual, a aquelles tasques, sinó del tot aspirituals, altruistes, humanitàries que, tanmateix poden beneficiar al proïsme. Sempre beneficiar al prohisme.

Que diferent seria el món si tots els actes de la nostra vida, tots els esforços, totes les nostres penes i les nostres lluites estéssin encaminats justament a ajudar als altres, a beneficiar-losen tots sentits. Que diferent seria la Humanitat si els interessos que la persona humana te no fossin sempre els del diner, els del poder, els de destacar més que els altres, etc. Perquè això passa a nivell individual, hi ha families que estan tanmateix trencades i enemistades per qüestions de diners, qüestions materials, herències, etc., però això passa a un nivell petit, però és que a un nivell gran, això mateix està passant al món, ja no diguem a nivell de municiupis, pobles, ciutats, a nivell de països sencers, a nivell (com dic) mundial, quan hi ha un païs que en vol dominar un altra, quan hi ha països que s'erigeixen en "banquers" dels altres (afany de poder sobre aquests), i tot el que aquests deixen als països pobres, després ho recuperen multiplicat per mil (a l'hora de la veritat les condonacions no funcionen arreu), en una paraula, d'una manera o altra el banquer o prestamista, que viu de la necessitat dels altres, sempre hi surt guanyant, i per tant, li interessa que les "necessitats dels altres" no s'acabin mai per poder seguir "embutxacant". Però d'igual manera es generen guerres, terrorisme, malestar, situacions de domini i explotació, de coacció i baixesa moral, que van intrinsecament lligades als interessos materials. Tot el que siguin aquests a petit o gran nivell, arriba a un punt que, quan es sobrepassen els llistons (diguem-ne) naturals, que els països i les persones necessiten per viure, aleshores comencen els odis, les venjances, les guerres, etc.

Ja va dir un Mestre, en el seu moment, que mentre l'home tingui en el seu interior aquest "Subconscient tan important i enorme que mana i decideix per damunt la Consciència, el món no podrà evolucionar, sempre serà un cau de guerres, de misèria, de gent molt rica i poderosa i de gent molt pobre que s'està morint. El món estarà ple de descompensacions, de tristeses, dolor i mort. I tanmateix és aixi. Jo convido a que si algú llegeix asquestes "reflexions en veu alta", que alhora reflexioni en si mateix i vegi quin paper juguen per ell, o per persones pròximes. els anomenats "interessos materials", a veure si coneix algún cas en carn pròpia o pròxim. És ben segur que no hi ha persona al món, a la nostra societat, que no tingui ben a la vora, persones que estan posades en aquesta "voràgine negativa" que son els interessos materials mal entesos en la seva possessió i el seu us. Les enemistats que se'n generen, problemes familiars, personals, socials, de tota mena, perquè molts "equivoquen el Nord". Moltes vegades equivoquem el "Nord" de les nostres vides. Jo no vull di r quin hagi de ser el "Nord" de ningú: cadascú l'assoleixi en la pròpia brúixola. Però crec que el "Nord" és equívoc quan tota la vida de les persones s'enfoca a paràmetres absolutament materials i la societat "moderna" es projecta i manifesta així. No ens hem d'enganyar. Molta gent, què vol ? Per exemple: tenir una bona casa, un bon vehicle, que en la casa o hàbitat, no hi manqui cap ni una de les comoditats (que ja son moltes avui dia), i bàsicament, obtingut això, viure ja en un "compartiment tancat", és a dir: el treball (aquell equilibri econòmic) anar-lo mantenint, i per suposat, millorant. I tota la vida seguir lluitant per això.

En la vida (com he dit abans), és molt important tenir la tranquil·litat econòmica, tenir les coses bé, però més important encara és descobrir el "Nord veritable" que ens ha portat a viure com vivim. que ens ha portat a "trobar-nos" amb les persones que ens hem trobat, en definitiva, fer-nos aquelles preguntes que tota persona inquieta, en un moment o altra de la vida s'ha fet i que son el: Qui som ? D'On Venim ? On Anem? Que ens aquests escrits meus (les preguntes) surten moltes vegades, donat que les considero molt "transcendentals". En base doncs a la resposta que hom busqui a aquestes preguntes, així serà probablement després la seva vida.

La vida és circumstancial pràcticament en tot. Som un períodes de temps infinitament "curt" si tenim en compte l'espai i el temps a nivell còsmic. Si venim doncs (pot ser la pregunta), per un espai de temps tan "curt" (ni que sigui relativament), davant una Naturalesa tan gegantina com la que tenim perquè doncs complicar-nos la vida danyant-nos mútuament els uns als altres ? Perquè emplenar-nos de negativitat, dels odis, les enveges i els orgulls més indignes ? PERQUÈ L'ASSASSINAT, EL TERRORISME I LES GUERRES ? Perquè això, en comptes de optar per tot el contrari ? És a dir, viure d'una manera positiva, procurar ajudar (entenguis servir positivament), totes les persones que estiguin al nostre abast, procurar transformar tot allò que creguem millorable, o negatiu en positiu, i que tot l'esforç potencial que neixi dins el nostre Cor, que sigui sempre altruista, solidari, humanitari .

No se'n treu res de viure una vida "poderosa", d'escalar (socialment parlant), graons i més graons, fins a costa de xafar altres persones, i arribar doncs, als cims del poder. Doncs podrem comprobar, a la curta o a la llarga que, per més "poderosa" que sigui una persona, tothom va a parar al mateix lloc amb el seu cos físic. Per això s'ha arribat a dir aquella frase popular tan certera que diu: la Mort a tots iguala... Al ric i al pobre, al "poderós" i fort, i al més feble i humil. De què serveixen els orgulls i les prepotències ? El nostre cos serà pols irremissiblement... Aleshores, què en treu el poderós de xafar als altres ? Més tard, aquesta etapa existencial, insolidària i repressora, li serà "jutjada" (malgrat els somriures de commiseració dels més escèptics) i el primer "Jutge", serà ell mateix, i li seran demandades les responsabilitats pertinents, i potser es vegi "obligat a repetir" alguna etapa existencial on ocuparà el lloc del que va oprimir i perjudicà. Tal vegada en la present existència ha estat ell el que ha oprimit persones i n'ha "esclafat" altres. Perquè la Llei del Karma o Llei de Justa Retribució, també dita de Causa i Efecte, es processa així damunt nostra.

N'hi ha molts que es pensen que "viure bé" és tenir una gran fortuna, fer bones fartaneres i orgies. Jo penso que això, "ni és viure", i encara menys "bé". Jo penso, en tot cas que el "viure bé", més aviat es basa en l'equilibri. És viure bé amb un mateix i cap als altres i estar (com dic) equilibrat amb el pròpi entorn. Aquesta "Pau Interior" bàsica, és la que molts dels que diuen que "viuen bé", no tenen, i justament perquè els manca, "son infeliços", i sempre ho seran sinó reflexionen i canvien.

Reflexionant en tot això que estic dient, jo conec casos molt pròxims, de germans que s'han barallat (i no pas per una "fortuna), per una casa vella, que s'han barallat per un testament, per pura enveja, que tota la vida estan vivint enemistats per aquesta causa, i això porta a més reflexió encara. És curiós, no ? Venir a aquesta existència física en una familia, a passar experiències, a tenir germans, i el dia de demà, que aquests germans arribin a l'enemistat "per sempre", ( és fort dir "per sempre") per qüestions materials. Que poca espiritualitat hi plana en tot això ! Que poc clar el "Nord" d'aquestes persones en aquest món físic ! Lloc (com dic) on hi venim a tenir experiències, i que si ens neguem a viure-les, mes endavant ens les tornaran a posar al davant. Perquè és com un Curs (ho he dit altres vegades) suspès, i que després hom l'ha de tornar enfrontar, en les mateixes, sinó pitjors circumstàncies.

Que trist que una familia vingui, que un home i una dona vinguin a aquesta vida física, tinguin fills, formin una familia, i després, aquesta familia quedi dispersa, i conforme la vida ha anat fent adults tots els fills, cada un d'ells formi la seva pròpia familia, i finalment, totes aquestes families viuen allunyades, enemistades, per qüestions d'herència, per qüestions d'interessos econòmics. Quin "nord" més equivocat ! Quina pobresa d'esperit, podriem dir, i quina tristesa: VENIR AL MÓN PER SER GERMANS I "ENEMICS" ! Però això (com he dit abans), no és ja només aplicable a families, és també aplicable al món sencer. Perquè els països "pobres" encara estan més explotats pels "rics".

I som tans germans en un mateix vaixell, sigui quina sigui la raça a la que pertanyem, a la ètnia concreta a la que poguem estar lligats. Som éssers humans en un mateix vaixell, i els uns estem fent la "guitza" als altres. Però "guitzes sagnants" els uns estem matant als altres. Genocidis constants al llarg dels segles. Veritables holocausts, terribles guerres fratricides, Revolucions que han "servit" en un moment de la Història, però que a la llarga han conduït a seguir degenerant Valors Vitals de la persona humana. COM ÉS POSSIBLE QUE PODEN COMPARTIR UN PLANETA MERAVELLÓS, UNA TERRA MERAVELLOSA, UNS RECURSOS, EN PRINCIPI INASGOTABLES, VISQUEM COM VIVIM ?

Sí. Com altres vegades he de concloure que tot això te una explicació lamentable, però la te, i és que qui governa la Humanitat NO ES la Consciència sino la Subconsciència, i aquesta, no és sinó, sinònim de tots els desequilibris que existeixen i de la seva persistència. Aquesta és la meva "reflexió en veu alta" d'avui, sé que no és massa original, però per mi, és inquietant que encara av ui dia l'home, en general, segueixi en aquesta situació deplorable tan a petita com a gran escala. I com també ha dit un Mestre "res de tot això no es soluciona amb el temps". Els problemes es solucionen posant-hi remei, fent-los-hi front. Però "el temps" no soluciona mai res, si de cas, ens va fent tornar els cavells blancs i ens apropa cada dia més a la Mort: Això és el que fa el Temps... El "Temps" no soluciona els problemes, ens "sembla" que els allunya, i de lluny, també ens pot "semblar" que no fan tanta feredat com quan els tenim a prop. Però els problemes son els problemes fins que aprenem a que deixin de ser-ho, disfressats o no. I aquest és el trist camí que segueix la Humanitat...

Manuel Luis Tatjé

DEDICATORIA: A tots aquells germans renyits pels "interessos materials " i que per aquesta mateixa causa "han perdut o oblidat" la seva condició de "germans"... A tots aquells que han traït, per aquesta mateixa causa d'interessos, als éssers que més els estimaven, involucrant-se pares, fills, germans, avis, etc. A tots aquells que no volen escoltar la pròpia Consciència (el millor Jutge i Àrbit que tenim) i s'enganyen a si mateixos fent gala d'una tranquilitat que realment i veritablement "no senten", ni tenen. Perquè es despertin, i s'adonin que la Vida no és això. Que no val la pena generar tan de mal i tan de dolor, per aconseguir el "vil diner". Que tanmateix, a la Vida només hi som de pas... I que en el Més Enllà l'UNIC que ens emportem és el Bo i el Dolent que queden impresos en la nostra Ànima... M.L.T.