LA MUSICA DE LES ESFERES - i II

Si que és ben cert que el nazisme va "idolatrar" la Música de Wagner i això te una explicacio (segurament entre altres): Perque els nazis van "associar" la Música de Wagner a la seva ideologia ? Perquè gran part de la força que van assolir en els seus orígens la van extreure del "coneixement esotèric" i aquest connectava directament amb els "missatges místics" que els Grans Mestres de la Música (ja esmentats en l'entrada anterior) però sobretot, en aquest cas, Richard Wagner, patentitzaven en les seves Sinfoníes o Òperes. Aleshores Wagner va representar com un estandart de gran força per tot el moviment nazi que, però, degenerat, desviat, va generar -com és sabut-, un dels més grans Holocausts que sempre recordarà la Humanitat. Que el nazisme volgués fer-se seva i pròpia (inutilment) la Música de Wagner, no treu, - o no hauria de treure - i tapar, el VERITABLE SENTIT que aquest autor va voler donar a la seva Magna Obra, a la seva extraordinària música, a cada una de les seves Òperes.

El pitjor és que sembla que hom s'hagi quedat majoritariament "atrapat en aquest clixé" de Wagner "sinònim-record" del nazisme i els seus estralls. I això, tanmateix ha fet molt de mal a l'Obra de Wagner, quan precisament aquesta, enalteix els més alts valors espirituals de la Humanitat en una Obra que, com la de Beethoven, com la de Mozart, com la de Bach, és exclusivament per l'elevació de l'Esperit i perquè, tal com he dit abans, condueix cap a "Estats de Consciència" Interiors i Profunds molt importants.

També aquesta "Força" indiscutible de Wagner ha estat utilitzada per EE.UU: hom deia que bombardejaven Vietnam amb "La Cavalcada de les Valkiries" de fons. Nefasta eufòria per donar braó a criminals accions de guerra... Flac favor a la Gran Música de les Esferes ! Flac favor a l'Obra wagneriana que si te aquesta gran "Força" no és per fer la guerra ni per esperonar dictadures. Sinó per "educar l'Esperit", i gaudir de les grans harmonies que ens han legat aquests grans homes del pentagrama. Bé, no cal que us digui el meu convenciment que la Música de Wagner com la d'aquests altres Mestres - i alguns altres que no he esmentat -, és la Música més "depurada", tanmateix en "estat pur".

La Música en "estat pur" o en el seu "estat més elevat" és el mateix. No cal pensar que aquesta hagi de ser una música simple i elemental (que de vegades també), no. Pot ser una música molt enrevessada (com les partitures de Bach) i és l'harmonia pura, és també l'anomenada "Música de les Esferes", és la música que transmet abastament allò que la paraula no pot expressar, que arriba a l'Esperit i el "transforma": el seu Missatge arriba a l'Esperit vibrant i harmònic. Una música capaç de "posar en èxtasi" qui l'escolta amb preparació i devoció. Per tot això i més, dolen les molt males utilitzacions que se'n fa, i se'n ha fet. Tothom, pels seus resultats benèfics i alliçonadors, s'hauria de preparar per escoltar a fons aquesta Gran Música.

Parlo des d'un sentit eminentment pràctic, car jo no sóc cap erudit, no he estudiat música: però en sóc profundament amant. Parlo des d'una experiència vivencial que recomano.

Els Grans Mestres de la Música tenen l'enorme mèrit de poder copçar aquesta Música abans que ningú, perquè ells la senten dins el seu Esperit,(igual que Miquel Àngel no veia l'enorme bloc de pedra i veia ja el seu David abans d'escolpir-lo) i aleshores, són capaços d'escriure-la en un pentagrama, harmonitzar-la per tots els instruments i realitzar una Òpera, una Sinfonia , o el tipus de composició que sigui; però ells, abans que ningú, ja han sentit aquesta Música, evidentment no amb l'oïda física sinó amb la de l'Esperit. Per això Beethoven, sord com una tàpia, podia composar increïblement. Perquè el "sentit especial" de la seva gran Inspiració, estava molt més desenvolupat que en qualsevol ésser humà. Tant al piano com escrivint, era com si estés al dictat - de fet ho estava - del seu Esperit Lluminós. Era una interiorització espiritual tant fora de mida que, naturalment, condicionava la seva forta personalitat. Això li feia tenir un comportament que el comú dels mortals no comprenia. D'aquí que, no només Beethoven, sinó Wagner i els altres, fóssin considerats "estranys", "rars". Però el millor de tot és el resultat final: el regal de la seva Música meravellosa que cal aprendre d'escoltar.

Manuel Luis Tatjé

EL LLEGAT DE LA GRAN MÚSICA - I

Sentint la música de Wolfgang Amadeus Mozart, hom veu l'esclat i la forma amb que sentía la vida, tant harmoniosament com jovenívola aquest Gran Mestre de la Música que fou i és Mozart. Gairebé tota la seva Obra traspúa joventut i saviesa alhora. A banda que Ell va desencarnar molt aviat, era un home que sentía, que copçava plenament per totes les porositats, la manifestació de les estacions de l'any, l'explosió, per dir-ho així, interna i externa de la Vida plena. Potser en joies musicals indiscutibles com el seu Rèquiem, i en alguna altra de les Misses que va composar, podriem trobar-hi el punt més acusat de "seriositat", però en el fons, sempre hi ha aquell toc incomfusible de fresca jovialitat, aquell tot original de la vida que penetra fresca i pura, com una rosada cristal·lina, i per ser viscuda a fons. Aquest és el "meu" Mozart, que m'agrada sentir i conec (mai prou del tot) tot i que, com ja he dit altres vegades, personalment i animica, el que més em penetra i realment em fa sentir i entrar a una Espiritualitat Transcendent, i de més alt nivell, és en Richard Wagner.

En Wagner hi ha doncs la creació de l'anomenat "Drama Sagrat" per la seva trascendentalitat profunda i espiritual. En Wagner pots sentir tot el fragor del temporal de llamps, trons i pluja, però també la por, les passions, l'angoixa; hi pots sentir tots els sentiments pitjors i millors, conjugant-se, entrecreuant-se, o alternant-se, segons que sigui el cas, la circumstància o la Llum inspiradora del Geni Musical.

La gran llàstima, com ja he manifestat diverses vegades és, doncs, que la música de Wagner hagi estat utilitzada barroerament per abraonar guerres, fanatismes, idees tanmateix negatives, anti progresives i anti humanes . Aquest és l'altra "drama" que ha hagut de travessar -i que lamentablement encara travessa la Música poderosa de Wagner. Car la "Força" que n'emana de tota ella ha estat grollerament utilitzada en benefici d'interessos que mai no van ser el Nord d'aquest gran compositor, el Colós de Baireuth, com li agradava d'anomenar-lo el meu admirat ocultista extremeny En Mario Roso de Luna.

Em decanto cap a Wagner, però sens lloc a dubtes sense oblidar mai L.V.Beethoven, en ell també hi ha la "força" que trobo en Wagner. I no de seu en va aquesta, diguemne, simbiosi, que segurament va fer que precisament fos Richard Wagner qui acabés d'harmonitzar i quasi podriem dir acabar del tot la majestuosa i sublim obra de Beethoven la "Novena Sinfonía" sobre l'Oda a l'Alegria de Shiller.

Això també em fa pensar que Wagner,-que ja va ser un gran admirador de Beethoven-, va trobar la "força" en Beethoven, i la va desenvolupar encara més, integrant-la en el Missatge Espiritual i Esotèrico-Musical que ell va voler transmetre a la Humanitat, i sublimant-la encara més i més. Missatge, d'altra banda, que no és sinó la mateixa Gran Obra dels Iniciats, el Camí per l'Home Integre, el Missatge per la Humanitat.

Parlar dels Grans Mestres de la Música, és una de les coses que també m'agraden, tot i que els meus coneixements són molt limitats. En el meu cas personal, els escolto perquè la seva música em "transporta" realment. I en paraules del mateix Beethoven, escoltar profundament i concentrada, qualsevol passatge de les seves músiques, et pot transportar al moment i - en casos -, al nivell intuïtiu i d'inspiració que va tenir el Mestre en el moment de realitzar aquella Composició. Encara que jo no li puc arribar ni a la "sola de l'espardenya", sóc capaç de copçar, en la meva ignorància, aquella grandiositat, aquella profunditat, allò que vol transmetre el Mestre i que, tanmateix, esdevé un veritable "Estat de Consciència".

Escoltar un fragment de la música de Wagner, Beethoven, Mozart o Bach, si es fa "adequadament preparats", és a dir, després d'haver fet una estona de quietud, una estona de concentració, sabent el que s' escoltarà, és ben segur que seguint aquell fragment de música, hom es sentirà transportat, traslladat de l'estat barroer material ordinari -en el que "normalment" s'està-, a un estat més pròxim a la Meditació, a un "Estat de Consciència" i d'interiorització únics. Es clar que, per ser-ne pràctics un s'ha disciplinar amb la voluntat, la persistència i la paciència.

Heus aquí l'enorme utilitat d'aquest Gran Llegat Musical que ens han deixat els Grans Mestres de la Música. Amb Wagner em situo a un nivell meditatiu, i a través d'aquest puc assolir-ne d' altres, que no aconseguiria amb la mateixa prestesa si no fos pel vehicle de la Música.

Per això he sentit una pena tant gran, quan s'ha utilitzat Wagner per altres interessos foscos i sagnants per la Humanitat i encara avui dia hi ha persones i diversos medis socials, que quan fan esment d'aquests greus crims contra la Humanitat, ho fan posant-hi de fons la música de Wagner. La pregunta és: com és possible que la Música d'un Gran Mestre, que el que pretenia era i és tot el contrari, la puguin estar posant de fons per relatar aquestes atrocitats, aquests crims, repeteixo, contra la Humanitat ?

(continuarà en la propera entrada)

Manuel Luis Tatjé

Richard WAGNER: PARSIFAL (fragment del Preludi)

RICHARD WAGNER: LA CAVALCADA DE LES WALKIRIES.

SI TOT FOS PEL PROGRÉS DE LA HUMANITAT...

Si tot fos en benefici de l'Home, si tot fos pel bé integral de la Humanitat, tothom es podria sentir satisfet i estalvi davant qualsevol tipus d'experiment, d'innovació, d'avenç, de progrés en qualsevol terreny... Si no fos que els "poders que ho sistematitzen tot", no tenen cap escrúpol, per aplicar els progressos científics i tecnològics a potenciar, sobretot, el seu propi poder, amb tot el que això significa en tots els camps. Al S.XXI en aquest Planeta, encara es considera la guerra com un factor "imprescindible" per aconseguir o mantenir situacions, bàsicament de domini, aquella antiga "llei del més fort", però treta de context i utilitzada fins la sacietat pels ben avinguts grups de poder que dominen el "pastís" de la Humanitat. O aquella cantilena que circulava, fa anys (com per justificar les guerres: com si aquestes fossin justificables!) de que només es progressa a través de les guerres, perquè en i a través d'aquestes, s'han de produir accelerades innovacions de tot tipus. Com si un la Pau - per si mateixa -, no fos prou estimulant per créixer i avançar ! És matant-nos que creixem i avancem ? Sí (allò que diuen) a garrotades..! Però sembla que no n'aprenem, perque avui la "benaurada societat del benestar", tant agradable, en la que ens hi sentim tant bé, és alhora, la bena que ens tapa els ulls...

Però la qüestió, força difícil de sintetitzar, és més seriosa i complexa del que pugui semblar a primera vista. Per desgràcia sempre moren els innocents... "Innocents" que de vegades, van "alegres i coratjosos" a la guerra que els hi han muntat, pensant-se que "defensen la Pàtria" , quan en realitat són un dels tentacles més agressiu i assassí del pitjor dels botxins, que envaeix i mata per poder. L'altra "història" és la que expliquen alguns medis de comunicació, que amb la seva "informació" esdevenen un "altre dels tentacles encobridors" del botxí, que tots sabem, no ens enganyem, qui és.

Si tot fos pel bé de la Humanitat ! No hi ha res de tot això que ho sigui. Només és poder econòmic: maquinària per destruir, i després, maquinària per construir; en el trajecte: incontables morts i tragèdia per tots els bàndols, uns enganyats o fanatitzats, els altres victimes del genocidi; tancant aquest cercle: fantàstics beneficis econòmics per tots els sectors interessats en fomentar, (pretendre justificar) i mantenir la guerra; mentrestant, els països "rics" (entenguis però que directament o indirectament també han participat o participen de la guerra), mirem el desastre continu i permanent des de la televisió, per adonanr-nos del bé que estem des del nostre "benestar".

Si tot fos pel progrés de la Humanitat, d'una vegada per totes, s'hagués superat la gran contradicció, - en la que tants creuen encara-, que per aconseguir la Pau s'ha de fer a través de la Guerra. Sí, desgraciadament, sempre ha sigut així, mal que ens pesi, és perquè l'home en realitat, no ha progressat, ni madurat, en el fons de la seva Consciència: NOMÉS HA ANAT CANVIANT D'ARMES, PERÒ NO DE PENSAMENT, a la vista està, que l'equívoca il·lusòria meta que l'ha mogut sempre segueix essent la mateixa, és la que s'imposa, encara avui dia: EL PODER I EL DOMINI PER LA FORÇA , ja sigui aquesta física o psíquica.

El panorama és força descoratjador. I la mentida ha fet, tanmateix, estralls. Però jo darrerament, quan reflexiono i dono a reflexionar temes d'aquests, tant punyents,sempre dic, que per alguna cosa s'ha de començar: Reflexionem i Descobrim sempre per nosaltres mateixos. No ens creguem res del que ens diguin... Però, alhora, escoltem tothom.


Manuel Luis Tatjé

HOMENATGE

A MARIO ROSO DE LUNA: EL MAGO DE LOGROSAN...

Don Mario Roso de Luna













En Mario Roso de Luna (Logrosán, Extremadura, 1.872 - Madrid 1.931) l'insigne gran teòsof i ocultista extremeny, alumne avançat de la Fundadora de la Societat Teosòfica, la V.M. Helena Petrovna Blavatsky, escriptor i erudit gegantí, ben segur l'ocultista més gran que ha donat al món l'Estat espanyol al S. XX. Des que va "caure" el primer llibre seu a les meves mans, no he deixat, podriem dir, des de fa més de 25 anys, de repassar-los una i altra vegada, per què tanmateix hi trobo pous de Coneixement i Saviesa inesgotables, perquè ha desenvolupat un tipus de literatura teosòfico-científica, d'una riquíssima cultura esotèrica bigarrada i densa, però sobretot pedagògica, amb uns peus de plana, sovint tant extensos com el text principal. I lògicament, és d'aquells escriptors que mai no es poden llegir d'una tirada, com si d'una novel·la simple i elemental es tractés, s'han de llegir en calma, prenent anotacions, realment un estudi.

Des de fa molts anys, per mi, en Mario Roso de Luna, ha sigut - i és -, un dels autors, de la meva vida. D'aquells que mai no podré oblidar, que sempre procuraré de tenir a l'abast, perquè m'ajuda de moltes maneres, pel seu tarannà positiu, per les seves explicacions profundes, per tot el que ensenya. Ell va ser un home d'una cultura i uns coneixements extraordinaris i rics. Entre altres disciplines era Astrònom (va descobrir un cometa que porta el seu nom), Autor, Llicenciat en Lletres, Ciències Fisicoquimiques, Filosofia i Dret, gran erudit i musicòleg. El seu epitafi diu:"MARIO ROSO DE LUNA, EL MAGO DE LOGROSAN, PARA SUS COTERRANEOS, SABIO Y HONESTO MIEMBRO DEL ATENEO DE MADRID, BUSCÓ EN EL CORAZON DE LOS HOMBRES LA SINCERIDAD, LA LEY COSMICA EN EL UNIVERSO Y SIEMPRE, LA MANIFESTACION DEL ESPIRITU INMORTAL EN LA VIDA DEL HOMBRE".

Des del 1902 entra en el camp de la Teosofía a través de l'Obra d'H.P.Blavatsky, la qual va aprofundir de forma exhaustiva analitzant profusament, fins en un enorme i encomiable treball de camp, cercant les moltes arrels ocultistes o del Coneixement Antic, visitant llocs geogràfics i tel·lúrics, pobles, persones, sobretot per Extremadura, León, Astúries, etc., també en feu estudis des d'un àngle filosòfic -ocultista. Va ser l'impulsor de l'anomenada "Biblioteca Teosófica de las Maravillas", la "Biblioteca Poligráfica Blavatskiana", etc., destacant-se títols com aquests: "Hacia la Gnosis", "El Tesoro de los Lagos de Somiedo" (Viatge ocultista per l'Astúries Tenebrosa), "De Gentes del Otro Mundo", "Wagner, Mitólogo y Ocultista", "Por las Grutas y Selvas del Indostan", "De Sevilla al Yucatan"(Viatge a través de l'Atlàntida de Plató), "Simbología Arcaica", "El Libro que Mata a la Muerte", entre molts altres escrits i articles inèdits, on hi aboca amb escreix tota la seva saviesa i erudicció.

Per exemple, a "Wagner Mitòlogo y Ocultista" hi dona una riquíssima i completa biografía del Gran Mestre de Baireuth (passant també per la del no menys Gran Mestre L.V.Beetohoven) així com l'anàliosi esotèrica de totes i cada una de les Òperes de Richard Wagner, culminant, com no podia ser d'una altra manera, amb el "Parsival". Es com els altres (o més encara) un llibre voluminós i prou extens, farcit d'interpretacions i cites , simbolismes i "claus" per comprendre els profunds missatges espirituals i esotèrics de cada Òpera.

A "El Tesoro de los Lagos de Somiedo" extens llibre de viatges "per l'Astúries tenebrosa", seguint la ruta i les passes d'un Iniciat que va "córrer" per aquestes comarques anomenat "el alemán de Corao". Seguint-lo pels pobles, i també de la ma d'aquell altre gran teòsof, que va conèixer a arrel d'un eclipsi de Lluna, que van observar junts des de la comarca de El Bierzo, a principis del S.XX, m'estic referint a Don Antunin de Miranda y Sol , de qui encara avui dia en queda la seva famosa "Casona", convertida en veritable Temple del Coneixement Teosòfic. En aquesta "Casona", Don Antunin hi havia reunit una gran biblioteca i el mateix Roso de Luna, residint-hi temporades, hi va escriure alguns dels seus llibres capdals.

Qui no hagi llegit En Mario Roso de Luna o no conegui la temàtica teosòfica, pot quedar sorprès per l'us d'algunes expressions i temes que, per mi (que fa tants anys que l'estic llegint) són de total normalitat. A persones de tarannà diguemne més "convencional" li poden semblar de pura fàbula. En Mario Roso de Luna és un "Savi",que si no hagués abraçat el teosofisme, aquesta Filosofia Universal, ben segur que hagués sigut, igualment, un home de gran talla reconeguda, un gran erudit i literat.

Succeeix que "no va agradar" el que deia i com ho deia, doncs parlava molt clar i era molt revolucionari en el seu lèxic, tanmateix una avançat a la seva època, sobre les idees teosòfiques i la forma d'explicar-les, això "no va caure bé" als cànons ortodoxes que aleshores imperaven, com tampoc, òbviament, als que imperen avui dia. Encara avui no se'l pot trobar (com mereix amb escreix) en les principals grans enciclopèdies. I encara en aquests moments, tot el que "sona" a esoterisme, teosofia, rosacrucisme, gnosticisme, masoneria, etc., no és acceptat perquè el "Sistema" imperant en el nostre món ho desprestigia en benefici propi.

Aleshores per això dic que a En Mario Roso de Luna, en ple S.XXI, encara no se li ha fet la justícia que es mereix. Ell parlava i era "Savi" d'uns temes, a principis del S.XX, que encara avui, segueixen essent un misteri per molts i per això mateix l'Obra de Roso de Luna hauria de poder arribar als sectors més inquiets i espiritualistes. Per això la seva Obra segueix essent de gran interès en el temps i és permanent. Però cal descobrir-la.

EN MARIO ROSO DE LUNA: Pou inasgotable de saviesa...

Ara mateix estic immers en dues de les seves Obres i per denses o complicades que puguin semblar, em porten, un coneixement inevitable, em venen a dir que no és un somni tot això, que aquest "Coneixement" existeix, que hi ha qui l'ha practicat i practica (ara i en totes les èpoques), que és tanmateix, una filosofia de vida practicable, i aquest gran home ens ho explica.

En el llibre "De Sevilla al Yucatán" hom es troba immerç en un "viatge astral" pel que fou l'antiga Atlàntida, a través dels "Registres Akhàsics de la Naturalesa". És una qüestió aquesta que pels "no habituats" sonarà a cosa estranya. Però aquests "Registres Akhàsics" pels esoteristes i pels que tenen mínims coneixements d'aquests temes, ja saben que son el "Registres Planetaris" on hi ha fidelment guardats i arxivats tots els events històrics que han conformat el Planeta Terra en tots els temps. Farien bé molts historiadors de penetrar-hi. Aquests "Registres, evidentment, no estan situats en aquest món físic sinó en el "Món Astral" o Quarta Dimensió o també dit l'Hiperespai i estan situats a diferents densitats vibracionals de la matèria, és a dir que a la Quarta Dimensió hi ha un "nivell" d'aquests "Registres", a la Cinquena Dimensió, un altra, a la Sisena Dimensió un altra, i cada cop són una repetició més nítida dels mateixos "Registres".

Aleshores, en aquesta Obra esmentada, s'hi relata un "viatge akhàsic" pel que fou l'Atlàntida de Plató, i en fer-ho, fa esment d'un altra gran home, m'estic referint a Mossén Jacint Verdaguer. I precisament en fa esment, donant una notícia que en el terreny esotèric (terreny que no cal dir que la ortodòxia social que vivim no considera "seriós" i per tant s'ignora aquesta "notícia") explica com Jacint Verdaguer, va ser inspirat, en l'època en que va ser Capellà de la Companyía Transatlàntica, que feia viatges a Amèrica des de Barcelona, i que va ser precisament en el transcurs d'aquests viatges, que va escriure la seva Obra més principal i universal: "L'Atlàntida". Doncs en Mario Roso de Luna explica com Mossén "Cinto" va ser inspirat directament per un Mestre de la Venerable Lògia Blanca en aquesta Obra, com dic, capdal de "L'Atlàntida". El fet d'aquesta inspiració, és a dir, que Verdaguer fos directament inspirat, per mi va representar una "troballa" profunda, doblement inspiradora i estimulant, i és per això, entre altres coses, que aprecio tant el mestratge de Roso de Luna, tanmateix un Pou de Saviesa, que ja em venia referenciat, quan vaig "descobrir" la Filosofia Gnòstica, en els llibres ja es parlava de D. Mario Roso de Luna com d'Arnold Krumm-Heller (V.M. Huiracocha), de la V.M. Helena Petrovna Blavatsky, Fulcanelli, etc., entre molts altres Adeptes i Mestres de la Blanca Germandat.

En l'època republicana (abans del cop d'estat del 36) hi va haver un carrer de Madrid que portava el seu nom, hi havia un baix relleu que representava el seu cap de perfil, acompanyat d'uns llibres i els símbols de la Teósofia. Tot això després de la Guerra i amb el franquisme, li fou arrabassat. Aquest mateix carrer el "Régimen" el va rebatejar amb el nom de "Buen Suceso" i es van quedar tant "panxos", després d'eliminar el nom d'un maçó d'aquesta grandaria.

També D. Mario va ser un gran ateneuista, de l'època d'auge dels Ateneus. Ell era de l'Ateneu de Madrid, on feia conferències i participava en debats diversos.

Per la meva banda sempre el recomanaré a vells i joves. Que no faci cap angúnia llegir un autor de principis del S. XX, perquè si no fos l'inevitable us d'algunes paraules i alguns conceptes, que avui dia estan canviant, semblarien llibres escrits avui mateix. Quants que pretenen de presentar-se com esoteristes i mags poguéssin assemblar-se a Don Mario només un cinc per cent..!

Gràcies si ho heu llegit tot. Si a més us pica la curiositat i voleu accedir gairebé a tots els llibres de Don Mario Roso de Luna, d'una manera ràpida i gratuïta, i descarregar-los si així ho voleu, entreu a BIBLIOTECA UPASIKA

www.upasika.com/

Manuel Luis Tatjé

manueluistatje@hotmail.com

DORMIR: APRENENTATGE PER LA MORT

Avui aquesta "reflexió" serà sobre la son, -el dormir-. Què son realment els somnis ? Quin paper hi juga la persona en els somnis ? Ens diuen coses els somnis ? Son sempre el resultat de preocupacions de la vida diària ? Son els somnis, tanmateix, transcendents ? I ens parlen d'un "més enllà" ? I ens parlen d'aquest "més enllà" de "després" de morir ? Què son tanmateix els somnis ? El món, tot el que existeix segons el proverbi oriental, és el "Somni de Brahama", com si diguéssim, el "Somni de Déu".

El fet que avui "reflexioni en veu alta" sobre aquest tema, és a arrel d'un somni que vaig tenir fa pocs dies, i que jo he qualificat de "somni gaudinià". No precisament perquè aquest any 2.002, n'hagin fet "l'Any Gaudí" i, per tot arreu, hom pugui trobar la seva emprempta, que, d'altra banda, aquestes campanyes, si de vegades arriven a ser excessives i cansen, res no tinc a dir en contra del personatge. Per mi Antoni Gaudí és un dels grans homes que ha donat la nostra terra el passa Segle XX, el veig com un home de gran talla mística i espiritual, tal volta un "il·luminat dels de veritat" que va deixar el seu Missatge en la bellesa, expressivitat i originalitat de la seva Gran Obra Arquitectònica.

Doncs aquest somni, del que vaig ser objecte, succeeix en un lloc o escenari intemporal. Pràcticament no es pot ubicar. Jo em trobava en una plataforma, diguem que, a mig aire d'unes torres que, per l'estètica, éren similars (similars tan sols, no iguals)a les del Temple de la Sagrada Familia de Barcelona, si més no, tenien tota l'emprempta, tot el segell d'en Gaudí. Éren altes, còniques en la seva base, per bé que a mida que s'elevàven, acabaven en punxa o agulla, amb multitud d'obertures a l'estil, -com dic-, de les torres esmentades.

La curiositat que a mi em va impactar (que aquesta és la Virtut dels somnis: portar "missatges" o senzillament, impactar per "cridar l'atenció" davant aspectes importants de la Vida), és per la característica del símbol, la idea o missatge que se'm volia transmetre. El fet és que jo em posava en un angles determinat i avançava vers les torres, i aleshores aquestes, en la seva part superior, al bell cim, hi havia uns ornaments, que podien ser "caps de gegants" o de "bèsties" (no ho vaig acabar d'identificar del tot bé) però que, movent-me qüestió de dos o tres metres en direcció a les torres, -aquest és el fenòmen-: els símbols de datl de tot em "saludaven", com si "reverenciesin", és a dir, feien un moviment tal com acabo de descriure. És, tal vegada, similar, a això que es pot copsar quan hom va en automòbil a una certa velocitat i "sembla" que els edificis es belluguin (doncs en realitat és un mateix qui es belluga), però l'efecte, és que "sembla" que tot "vagi marxant" malgrat que és un mateix el que es mou. És aquesta inèrcia del moviment. Doncs, a mi, em feia aquest "efecte": jo em movia en la direcció esmentada, en un angle de dos a sis metres, i quan arribava a un punt determinat, les torres, en la seva par superior "feien un moviment", a mi em feia l'efecte de com si "em saludessin" a través d'aquesta curiosa movilitat. I això era el que m'impactava. I, dins el somni mateix, l'acció d'anar enrera i anar endavant, la vaig repetir varies vegades i sempre passava el mateix: aquell moviment, aquella "salutació". Fins i tot em vaig girar a cridar algú més que venia rera meu, per fer-los adonar del que jo estava experimentant, del que jo estava vivenciant. Bé, no hi ha molt més. Sé que el somni era així, curiosament, hi havia dues torres enfront meu, però es podia dir que estava en una plataforma, terrat, a certa alçada de les pròpies torres, de manera que per sota meu, aquestes continuaven fins la base del presumible edifici en el que em trobava, i per sobre meu, hi havia, doncs, la part superior de les torres.

He relatat aquest somni "simbòlic", com a exemple i per entrar en matèria però, no entraré en el desllorigador del que -per mi-, significa o representa, perquè això és el menys rellevant i, també, pels motius que aniré exposant al llarg de la "reflexió".

Sovint passa amb els somnis, que no sempre se'n te un record clar i nítid. Això esdevé perquè tampoc es practica una "gimnàstica" per la memòria onírica o dels somnis, per bé que existeixen pràctiques per saber memoritzar-los, per consolidar memòria dels somnis. I, fins i tot, per quan hom està immers en un somni, i per exemple, es desperta sobtadament, i considera que aquest era "molt interessant", sistemes per "reanudar", "continuar" aquell somni interromput. Tot això existeix.

Però el que plana de fons en aquesta "reflexió" segueix essent la mateixa pregunta: Què son els somnis ? Hi ha qui ha dit que els somnis, o millor que diguessim que la son, és una mort petita.

Cada dia, quan anem a dormir, doncs, fem un assaig de morir, petit "assaig" si es vol, i que, tanmateix, segons que sigui l'estat de Consciència, així serem capaços de ser Conscients en aquest "Més Enllà", en aquest Món dels Somnis, que no és sinó la contrapart del Món Físic, i on anem cada nit, previ desdoblament del nostre doble astral, a base de "projecció" o a base de "viatge", despresos totalment del Cos Físic. Es a dir que, això de la "mort petita", és -per mi-, el que tanmateix succeeix.

Quan naixem ens estem projectant ja a la Mort, o sigui, cada dia que passa és un dia menys de vida i un dia més que ens apropa al fet intrínsec i transcendental del "desencarnar", del que en diem comunment: morir. Aleshores, el nostre Cos Fisic, ja és sabut per la medicina ordinària, que necessita del descans de la son per tal de refer les energies que s'gan gastat en el transcurs de l'activitat diaria. Cal que el Cos físic tingui un descans, i mentre dura aquest descans, es "carreguen piles" (per dir-ho d'una manera planera), però alhora que el descans del Cos Físic compleix aquesta funció tan i tan necessària per la vida humana, també compleix "altres funcions" transcendentals, de les quals no ens podem fer càrrec, de les quals no en podem ser conscients si no tenim un "grau suficient" de Consciència "Desperta", per descobrir, que hi han altres funcionalismes a part dels estrictament fisiològics, és a dir, que la son, el fet físic de "dormir" -com he dit-, és decans pel Cos Físic, però també és un "Assaig" del que serà la mort, el dia que es produeixi definitivament el desencarnament del nostre Cos Físic.

El dia que desencarnem definitivament (entenguis morir) serà com un "anar a dormir" però evidentment de "més durada". Ja sabem que quan anem a dormir, si res no ho impedeix, doncs, sis, set, vuit, nou hores, etc. cada un segons les necessitats físiques, psíquiques, etc., que tingui. Ara bé, el que es produirà immediatament després d'haver "desencarnat", serà un mecanisme molt similar, al que succeeix cada nit quan "agafem el son" i dormim, que, realment, el nostre "Cos Astral" o el "que tenim de Cos Astrral"(que generalment no és un "Cos Astral" perfecte, però que, ocasionalment, en fa les funcions, doncs aconseguir el propi "Cos Astral" complert és un "treball disciplinat" dins el Camí Esotèric), es despren del Cos Físic. I de les vivències que en aquesta situació hom te en diem "somiar".

Aleshores , immediatament, entrem al "Món Astral", el que és l'Univers Paral·lel de la Quarta Dimensió, i un cop hi som, podem tenir experiències diverses. De vegades succeeix que quan esdevé aquest despreniment o desdoblament, el que vivim (entenguis somiem) pot ser una continuació d'aquells problemes o conflictes que en la vida diaria més ens preocupen. En canvi hi ha altres ocasions en que, bo i desdoblats, en ple "somni", podem entrar en connexió amb éssers desencarnats, familiars, coneguts, persones que ja "han mort", que ens han passat al davant en aquesta fase de la mort físic, i que (segons sigui la seva situació) els podem retrobar i parlar amb ells, perquè, sovint, estan en aquest "lloc" concret. Els podem trobar a ells -com dic-, podem fins i tot trobar algún Mestre, o altrres habitants d'aquest "Món Astral", podem (si ens ho permeten), assistir a conferències i orientacions que s'hi donen, etc. Llavors tot dependrà, en retornar al nostra Cos Físic, del "grau" de desvetllament conscientiu, que sapiguem portar les experiències viscudes, les vivències tingudes, al cervell físic, a la memòria quotidiana, perquè quan estiguem en estat de vigilia (el que normalment entenem com "estar desperts), aleshores, poguem recordar i poguem dir: " Jo he tingut una experiència de tal tipus (somni), he estat a tal lloc, he vist algú, o m'han dit això o allò, etc.

Quan dormim, succeeix això, i quan morim, succeeix exactament això mateix però sense possibilitat de retorn puix que es trenca el que en el llenguatge esotèric es coneix com el cordó de plata. Aquest és un "cordó" allargat -evidentment de matèria astral-, per tan, no és físic, no és localitzable amb paràmetres físics, i és el que "lliga o uneix" podem dir, els Cos Físic amb el Cos Astral. En el moment en que es trenca o es talla aquest "cordó", aquesta mena de ·cordó umbilical" (que s'estira o allarga fins a l'infinit) doncs, la possibilitat de retorn al Món Físic ha quedat exhaurida, ha quedat eliminada, llavors es produeix el que en diem la "mort".

Així, quan dormim, el "cordó de plata" -com he dit-, s'estira fins a l'infinit, s'allarga i s'estira perque el Cos Astral arribi on hagi d'arribar, i amb la finalitat també, de permetre a aquest Cos el retorn al Cos Físic. Poder entrar novament al Cos Físic. Així és aquest funcionalisme. Això és el que esdevé normalment, i això és el que moltes persones desconeixen. Per això a les preguntes: Què son els somnis ? Què és el que hi succeeix ? Una de les respostes és, que succeeix tot el que acabo d'expplicar. Què és tanmateix la son ? Docs és un descans pel Cos Físic i, alhora un "Aprenentatge" per la Mort. Aquesta és la finalitat de la son. I també, que a través dels somnis sen's pot "instruir", podem relacionar-nos, podem tenir coneixements, etc.

D'altra banda, hi ha molts llibres que parlen dels "somnis", i fins i tot, s'utilitzen "col·leccions de símbols" en els que "es vol explicar" què significa el que hom somia. Personalment penso que això és erroni, que això no és així, que no hi ha dues persones que amb un improbable mateix somni, puguin està rebent un "mateix missatge", coneixement o cosa. Jo penso que cada persona te de ser el seu propi intèrpret, d'allò que somia, "d'allò que se li intenta dir". Anar a una persona i dir-li que perquè ha somiat, posem per cas, un sementiri, això "vol dir que algú o ella mateixa ha de morir", això és totalment incert i enganyós, i el "missatge", pot ser tot un altre, com per exemple, fer referència a la "mort psicològica" o "mort de l'Ego (concretament això faria referència al "treball interior esotèric). No hi ha símbols onírics que diguin el mateix a dues persones, al menys, com a norma. .

Si una persona te un somni ( que sigui prou impactant i li cridi prou l'atenció), hauria de meditar en aquest somni i buscar dintre seu la resposta del que "ha pretès de dir-li" a través d'aquell somni. No pas buscar "algú" que ens ho expliqui, perquè es corre el risc de que, intencionadament o no, ens equivoquin la resposta que esperem, perquè aquest "algú" treurà probablement, el seu "codi de símbols" (que aplica a tothom) i després, "si t'endevino t'ensopego" (com es diu vulgarment). Si realment la persona a la que hom ha recorregut, vol "veritablemt orientar", ha d'aconsellar que, el somni en qüestió, l'ha d' "interpretar" un mateix". I com a molt, ensenyarà quines passes ha de fer per tal d'aconseguir-ho.

Meditant sobre aquell somni, meditant sobre la propia Vida, un mateix en la propia interiorització, arrancar el significat i el sentit que se'n desprengui.. Qui practiqui això, quedarà molt més satisfet i molt més segur d'obtenir "espurnes de veritat", que no pas el recorrer a un "vident" o a un personatge d'aquests que "ho saben tot" dels somnis, -que jo crec que no saben res-.

Penso que tota persona ha d'arribar a ser el seu propi "Mestre", "Conseller". Dins de cada persona hi ha el "Mestre Secret", hi tenim el nostre "Pare Intern",hi tenim la nostra "Guspira Divina". Tota persona que acudeix a un "vident" o, podriem dir a persones que s'auto-proclamen així, que no son sinó autèntics farsants, s'equivoca, si no és que qui l'aconsella, la orienta a ser "ella mateixa" en la recerca de la seva pròpia resposta (aleshores ja no el consideraría farsant). Si el "vident" en qüestió deixa una porta oberta perquè hom hi vagi anant a "deixar-li els diners", és a dir, que en comptes de solucionar-li el problema, li crea una "necessitat", el "lliga" literalment a ell, ja hom pot contar que ha caigut en la seva "xarxa", i mentre hom no se'n adongui, ell, farà negoci a la seva esquena.

Realment doncs, una persona que dona un bon consell és aquella que et diu que busquis en el teu interior, que aprenguis de fer una pràctica meditativa, que analitzis la teva vida, que "burxis" en el teu Interior. Certament, trobaràs respostes. I seran les "teves" respostes. Les respostes que van a tu, que no serveixen per ningú més.

Com una persona externa, pot dir-te aspectes transcendentals de la teva Vida ? Com et pots arribar a "creure" que ella "hi vegi dintre teu", coses que després te les pugui dir, i que després, tu, per aquest "servei" paguis ? Això no ha de ser. Això, no ho havia fet mai Jesús de Natzareth, això no ho ha fet mai cap Vident (dels de veritat), que, realment, son poquíssims, ni cap Mestre Il·luminat del Camí Positiu.

Tots aquests farsants que enganyen incauts, que no recomanen altre cosa que "tornar-hi", cada vuit o deu dies, etc., no son "vidents" son tan sols comerciants de l'ignorància i la "bona fe" de molts, des de la meva forma de veure i analitzar. Tothom és lliure i si qualsevol persona troba la "llibertat" (que no ho crec) a través d'anar d'en tan en quan, a un d'aquests farsants, doncs perfecte. Jo mai no ho recomanaria. Jo -com dic-, li diria que practiqués "Meditació", que es relaxés, que fes respiracions profundes metòdiques, que procurés buscar en el seu Interior, aquesta Consciència, aquest Pare-Mare intern, aquest meravellós Ésser Andrògin que és en cada un de nosaltres: perquè la resposta veritable la te Ell. Perquè la resposta veritable és a dins i no pas a fora.

Per acabar aquesta "Reflexió en Veu Alta" sobre el dormir i els somnis, penso i crec que qualsevol persona que tingui somnis que li han cridat l'atenció, pel seu simbolisme, pels seus colors, perquè s'hi entreveu algun tipus de "missatge", alguna cosa especial, perquè es repeteix, etz., que faci quietud i silenci, que practiqui la "Meditació", que es relaxi, que escolti els batecs del propi Cor, i que "consulti" en el seu Interior. Ben segur que obtindrà respostes veritables. Les úniques respostes veritables i personals.

Manuel Luis Tatjé

Amic/amiga: si has llegit aquesta "reflexió" i s'ha generat dins teu algun tipus de resposta i la vols compartir saps que ho pots fer aquí mateix, sota d'aquestes ratlles. Salutacions ! MLT.

REVOLUCIONS III

Quina il·lusió em podia fer a mi, al jovent de la meva edat, en aquells anys, plena adolescència i joventut, aquella Església Catòlica ? A casa meva, evidentment, eren una familia catòlica. La mare (que no el pare) anava a missa cada diumenge (i festa de guardar, -com es deia aleshores), i jo, tota la meva infantesa i part de l'adolescència, hi anava també, o amb ella o amb l'àvia. La tieta i l'àvia (mare i germana del meu pare), eren les que anaven al dit "Rosari de l'Aurora" (quan aquest existia), i als "Via Crucis" (quan se'n feien). La tieta, jove aleshores, assistia a les "Congregacions Marianes", similar també als grups anomenats també d' "Acció Catòlica", agrupacions que van proliferar els anys immediats, després de la Guerra Civil, la postguerra. Però és que d'altra banda, no hi havia pas res més pel jovent, a part l'escoltisme, que després aniría creixent amb "visions noves", des d'una Església més progressita. I aquesta manca de llibertats i associacionisme, era "aprofitada" per imposar unes idees, la "Religió" tal i com es concebia oficialment, d'una manera tanmateix reaccionària. De manera que, molt jovent, en els anys que van venir, va reaccionar en contra. Això no era la veritable "espiritualitat". Aquesta no era la "veritat" que hom cerca, o la mateixa que jo vaig trobar anys després. Aquesta "espiritualitat" no la he trobat sinó anys després. He arribat a analitzar el "perquè" ensenyaven això o allò altre, l'Església Catòlica d'aquells anys de la conxorxa feixista, havia promogut veritables aberracions. Recordo que, d'infant anava al Col·legi de la Verge de l'Alba de la Seu de Manresa, i ens feien anar dins l'església de la Seu, al ritual anomenat de "Matar Jueus" (1) quan arribava la Quaresma. Ens feien anar, tots ordenats, dins la majestuosa nau gòtica de la Seu, a "matar jueus !". Increïble. "Matar Jueus". On quedava aleshores el Cinquè Manament de la Llei de Déu: "NO MATARÀS" ? I això ho dirigia l'Església Catòlica.

Com és possible que ens podéssin estar ensenyant a "matar jueus", ni que fos d'una manera simbòlica ?

Perquè els jueus eren el que havien matat Jesús, per tant eren els "dolents", els "malvats". I jo pregunto avui: I això no era l' "antisemitisme" per antonomàsia ? Antisemitisme i feixisme ? Una pura qüestió xenòfoga-religiosa ?

Posaven al terra de l'església llarguissims taulons, com els que aleshores s'utilitzaven en la construcció. I quan una autoritat eclesiàstica deia: "Ara!" Tota la quitxalla picavem amb les masses que duiem, damunt els taulons, i també es feia soroll amb altres estris, que també es portaven per això: aleshores s'originava un impressionant estrèpit, que rebotava en les altíssimes voltes fosques, d'aquella meva estimada Seu de Manresa, la "meva" Catedral. Aquest punt culminant de l'estrèpit, representava la materialització efectiva d'això de "matar jueus"...

Jo crec que per "coses" com el que acabo d'explicar, els de la meva gernació "fugiem" d'una religió d'aquest tipus. Ens enreiem d'aquells capellans, que aplicaven aquests tipus d'ensenyaments, que amenaçaven als joves a través del confessionari, d'una manera grollera i malintencionada, i omplien de temors aquella quitxalla que érem tots nosaltres, que érem una generació que emergia de la postguerra, de pares que havien viscut la Guerra Civil tenint 14,15,16,17 i 18 anys. Aleshores, -com dic- érem una generació de postguerra, més tardans que els "famosos" de l'any 1940. Per exemple: jo era del quaranta-vuit. Però vull dir que ens vàrem trobar en aquesta situació. I era una situació lamentable, de "bassal d'aigua" per l'estancament: Manca de llibertat, repressió social, política, cultural, lingüistica, adoctrinament religiós "forçat i alterat", etc. Ho considero així.

D'aquí el meu "ateísme" jovenívol d'aquells anys, i es justifica plenament amb tota aquesta situació que estàvem vivint. Vaig tenir un amic, que havia "agafat" -per dir-ho així-, contra la Religió i contra Déu (al menys contra el Déu que ens havien ensenyat) una fòbia tremenda que, penso no hauria hagut de tenir fins aquest extrem, perquè la situació que es va viure aquí, va se "volguda" per unes persones determinades, que "van imposar els seus criteris", pero la Religió en la seva puresa i els conceptes de Déu, bo i nets, res no tenen a veure amb el feixisme, ni amb el nazisme, ni amb cap tipus de dictadura de cap ordre. La Religió ha de ser pura i lliure, igual com els conceptes de Déu i la Divinitat, o com se li vulgui dir. Doncs aquest amic al que faig referència (recentment desaparegut), estava identificat amb tota aquesta situació d'aquells anys de la seva infantesa, i amb les repressions que havia hagut de viure a través de les doctrines d' "aquesta gent" i tot plegat, doncs, confonent l'Església i capellans amb la "veritable religió" i "Espiritualitat" despotricant de tots i de tot. De fet jo penso que el comprenia molt bé al meu amic.

De fet, parlar malament de l'Església Catòlica, és tan fàcil...! Perquè ha sigut un poder fàctic, ha sigut un poder criminal al llarg de molts passatges de la Història, i encara avui dia, -diguem-ho clarament-, és un poderós poder capitalista a qui tothom ret pleitesia, i que te accions aquí, allà i més enllà. No fa tants anys encara es parlava de l' "escàndol Marcincus", etc. És que és fàcil parlar malament de l'Església Catòlica

i no ja només per les repressions concretes, circumstancials que vàrem viure els anys quarantes, de la postguerra cap aquí, en terres de Catalunya i de l'Estat espanyol.

També se'n pot parlar "malament" a un nivell més general, perquè és del tot inconcebible, que els que es diuen "transmissors veritables" del Missatge de Jesús el Crist, puguin tenir aquesta conducta. Es doncs amb el transcòrrer dels anys, que vas descobrint, que la Religió, no era pas "tot allò que ens havien inculcat". Perquè ho era d' "inculcat" a la pràctica, el que ens havien ensenyat d'infants, el que ens havien ensenyat a les "escoles franquistes" d'una manera doctrinal. Fins a cert punt, de la mateixa manera amb que s'està donant la religió a l'Islam als infants des de ben jovenets. Crec que és d'una forma exagerada i gens pedagògica. Hi va haver moments, si més no, que aquí s'ensenyava el Catecisme Catòlic de la mateixa manera.

Els infants no tenen noció del que està passant, ni del "perquè" està passant i del que se'ls hi està explicant. L'infant és obert a tot allò que li estan ensenyant, l'infant és obert a tot allò que li donen i ho engoleix literalment TOT, sigui bo o no. Aquest és el drama. Que després, aquest tipus d' "inculcació" de la Religió serà determinant per tenir una "contra-reacció" , -tal com va passar aquí-, que va generar el revulsiu dels "ateismes", en contra de la situació general política, social de la Dictadura que s'estava vivint i amb la qual hi estava conxorxada la Jerarquia Eclesiàstica Catòlica. Això és així. I els que no hi estaven conxorxats, ja podien "apretar a correr" (per dir-ho aixi), perquè sofrien persecució com qualsevol altra persona titllada de "separatista". "Separatista" ho era tothom qui no pensava com ells, qui no acceptava el règim, qui no anava a Missa, etc. Aquesta era la situació que es vivia en aquells anys.

Ara bé, després, amb el pas del temps, anys després, quan descobreixes que la qüestió espiritual (com tantes altres qüestions importants en la Vida) és totalment lliure, és si es vol, molt més complexe, però alhora, molt més senzilla d'entendre, que no pas els postulats dits catòlics, amb els que ens havien impregnat i que, -com ja ho he manifestat en altres "reflexions en veu alta"-, l'Església Catòlica ha generat unes opinions unilaterals o les ha divulgat, sobre l'ensenyament de la Religió. I és que qüestions que l'Església dona d'una manera "unilateral", donant carismaticament per suposat que "son d'aquella manera", després, des d'un altra punt de vista, molt més vàlid (per mi), resulta d'una altra manera, i fins alguns temes, tenen molta més lògica, etc.

Aleshores, per això, anys després, vaig "descobrir", auto-conclòs el meu pas per la polítca militant i activa, la "Teosofía" i la "Gnosi" , per les seves "claus", per la seva informació filosòfica i pràctica d'un cristianisme més pur i iniciàtic. Per la opció que dona a la persona humana de crèixer i auto-laborar-se, de trobar una explicació al "Perquè" de l'Home, d'enfocar les persones a les Tres Preguntes-Clau de la Filosofia: "QUI SOM" ?, D' "ON VENIM" ?, "ON ANEM" ? A saber cercar les respostes dins d'un mateix. En conjunt el gnosticisme em sembla molt més just, molt més lliure, molt més lògic que no pas tota aquella "càrrega religiosa catòlica", que els de la meva edat havíem rebut d'infants i d'adolescents.

Ara bé, torno al que deia en començar aquestes "reflexions", hi ha hagut persones que , al pas del temps, igualment s'han quedat amb les posicions marxistes i revolucionàries que haviem tingut en els anys seixantes, setantes i vuitantes, i no han volgut accedir, derivar o evolucionar cap a altres opcions, a altres iniciatives, a altres formes del pensament humà, etc. Aleshores, val a dir que aquestes persones "s'han quedat". Òbviament que també aquesta és una opció, la de quedar-se amb les mateixes posicions de fa dues o tres dècades, però això (és una opinió personal) ja no és aquell "progessisme" inicial, ara ja seria una posició de completa "fidelitat tradicional". Això és el que els omple: perfecte per ells. Però evidentment, jo "buscava més" (aquest "mes" es pot entendre de moltes maneres), jo seguia buscant. Jo ja veia feia molt de temps que les opcions polítiques que jo anhelava NO ARRIBARIEN MAI. Perquè aquest "Estat de Justicia" que pot generar el comunisme, com a superació de les vies socialistes, NO ES, per l'home, que avui per avui, hi ha sobre el Planeta.

Un comunisme ben entès, ben equilibrat, racional, però també ESPIRITUAL (que és part dels meus convenciments d'avui dia). Perquè les idees comunistes son molt justes i boniques, però no se'ls hi ha de marginar l'accés a l'Espiritualitat, no estic parlant d'una espiritualitat dogmatitzada, però si, d'una Espiritualitat lliure a la qual l'home -si vol-, ha de poder accedir sense traves i sense detriment de les idees polítiques que, òbviament, també crec avui, tampoc han de ser dogmàtiques, i han d'ajudar sense reserves, la consecució de les plenes llibertats, la justícia i l'equilibri, en l'accepció més àmplia de la paraula.

De totes maneres, l'home, la Humanitat globalment, tal com està situada avui sobre la faç de la Terra. decididament, no està preparada encara, per assolir un nivell tan plausible, tan perfecte, com seria una "societat comunista", on hi pogués regnar aquella altra utopia anarquista de "sense jerarquies", perquè la pròpia responsabilitat humana, hagués assolit un grau suficient a tots nivells, per tal de poder desenvolupar-se socialment, culturalment, espiritualment, etc. Això, no ho tenim, amics. No ho tenim.

Per altra banda el dit comunisme que s'ha conegut al llarg del S.XX, no ha passat, a la pràctica, d'una colla de processos i projectes, en alguns moments esperançadors i gloriosos, i en altres, colpidors i desastrosos. Cap d'ells no ha pogut ni acostar-nos a la societat desitjada. L'ensorrament estrepitós de la "Unió Soviètica" i de tots els països de l'Est, la desaparició d'aquell vergonyant "Mur de Berlín". N'han sigut els darrers estertors i esclats finals, per tal d'obrir-se a l'anomenat "món lliure", començant d'immediat, els conflictes reals nacionalistes, independentistes, ètnics, religiosos, migratoris, etc., etc. Com si hom hagués destapat una monumental ampolla, però no amb l'alegria del cava, sinó amb el drama humà de milers i milers de persones, que, com és sabut, avui dia estan emigrant cap Europa i cap a casa nostra (Catalunya) especialment. I Xina (la Xina de Mao Zedong), que ja veiem com s'està obrint econòmicament, i a tots nivells, al "Concert Europeu i Mundial" amb tots els seus productes i articles de tot gènere i desde Catalunya, l'èxode d'empreses que cercant "baixos costos" miren tot l'Àssia i Xina, com el "paradís" per instal·lar-s'hi, deixant aquí però, els problemes de l'atur.

No vull dir que això hagi de ser forçosament i necessariament el "millor", però aquesta és la situació que tenim i no sembla havern-hi una altra de recanvi, malgrat les veus i esforços de grups alternatius, que hi son i fan el seu soroll. I tampoc vol dir això que aquest "paradís del benestar" que volen fer creure que és Europa i, concretament França, estigui exempt de problemes. N'hi ha i molts, com els que es produiren ala Tardor del 2.005 a França, on immigrants de 3ª generacio (?¿) 2ª, que mal viuen en tristos "ghetos" als afores de París, sense cap tipus de perspectiva ni de futur estan "cremant tot el que poden" de la dita "societat del benestar". Societat però, que com queda palès JA FA TRES GENERACIONS QUE NO COMPTA AMB ELLS... D'això se'n diu "integrar" l' "emigració" ? Es vol dir amb això que un nen d'avui, descendent d'emigrants NO TE els mateixos drets que els nens "integrats" de la República de la "Liberté, Egalité, Fraternité" ?

Això és el que tenim. Davant d'aquesta disjuntiva, doncs, hom es pot quedar amb el trajo que porta des de fa anys, esquinçar-se les vestidures, o optar per altres camins. Crec que això darrer ho demana a crits la quotidianitat global a la que estem abocats sense aturador.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions (i III)

Hem pregunto: Algú llegirà tot aquest "rotllo" ? I em contesto a mi mateix: igual com jo l'he escrit poden sorgir lectors... Sigui com sigui, gràcies als que en sigueu "capaços" i tingueu la paciència... Ja sé que fa mandra llegir tan... en fi, si algú m'ha de dir quelcom, ja sap el procediment. MLT.

REVOLUCIONS II

Crec que passar d'una etapa a una altra, on les coses es veuen radicalment diferents, no necessariament ha de significar, haver perdut la constància, haver "desertat" d'unes idees, etc., sinó que pot estar, -de fet, per mi està-, en un camí d'evolució revolucionària. Sí, precisament "evolució revolucionària". Penso que aquelles persones (que n'hi han moltes) que en aquells anys seixantes i setantes, eren marxistes, comunistes, militants actius, etc., i que avui encara segueixen, "aguantant aquell mateix pal" (hi tenen tot el dret, d'acord) , jo penso però, que això, ja no és "ser" revolucionàri, això, més aviat és una actitud de "fidelitat tradicional" àdhuc amb tons conservadors. Si hom fa una anàlisi de la situació concreta, -tal com dèiem aleshores-, moltes coses dels camps polítics i sindicals, que eren prou vàlides ahir, avui ja no ho son.

Hi ha persones, que "fer el salt", és a dir, passar d'un estat de pensament marxista, comunista, a un estat de "descoberta espiritual ", els és com una regressió, no els és com una evolució, els és com un anar enrera, els seria com "caure en errors i qüestions, dels que precisament hom n'ha de sortir, superar, etc.

Jo he viscut aquesta situació. La he viscuda. I la segueixo vivint, i penso que és tanmateix una "Revolució" personal. Molts hem diran: "Abans tu no eres així, avui ets diferent..." I jo puc donar explicacions de tot, i nom em sap greu donar-les. Puc dir el "perquè" aleshores estava en aquella pisició i situació, i perquè hi crèia i la defensava. I puc dir perquè avui "no hi crec" i puc explicar perquè he entrat en aquests "nous pensaments i aquesta espiritualitat".

Que pot ser que si algú m'hagués parlat, fa vint o trenta anys, d'això, no m'ho hagués escoltat ? O potser si. Perquè també s'ha de tenir en compte, que les dècades dels quarantes, cinquantes i seixantes, - ja no dic "espiritualitat" -, la religiositat que "circulava", que s'impartia per Catalunya, i també per l'Estat espanyol, era una "religiositat" totalment conxorxada entre el règim franquista i l'Església Catòlica.

Si hom tenía prous elements de judici per "saber què era" el règim feixista, com havía portat la guerra: un veritable Cop d'Estat, que havía acabat amb la República que, amb els seus errors i virtuds, era un règim legítim i lliure, sortit de les urnes, per tant democràtic. Qui podía discernir això, bé podía pensar que l'Església Catòlica, dita l' "Església de Crist", es posava (un cop més) al costat de les "males arts" i dels poderosos, passant per alt, o bé admetent - tan li fa -, que aquests poderosos eren tan summament i perversament negatius per la Humanitat, com ho va ser un Hitler, un Mussolini, un Franco, etc. Nefastos, totalitaris, sanguinaris, inhumans, que no podien admetre el lliure pensament, etc.

Per bé que, com és sabut, - i ho he comentat altres vegades -, algun d'ells, com Hitler mateix, a alguns els va "semblar" que volia començar amb un altre "peu". Havien conegut l' "Ocultisme" i claus molt importants i arcanes d'aquest, i havien estat en relació directa (els nazis) amb monjos vinguts expressament del Tibet (d'on prové en realitat la creu simbòlica buddhista coneguda com Creu Gamada o Svàstica, que van utilitzar perquè els representés). Tot això ja és sabut. També, que van ser coneixedors del Sant Grial i el seu simbolisme, i el van estar buscant infructuosament per Occitània i Catalunya. Fins i tot el "braç dret" del Fürer, Himmler, aprofitant una vinguda a Barcelona, va pujar a Montserrat cercant la Copa Sagrada, c om sabent amb certesa, que era allà. Amb tot, i com és lògic, el Pare Ripoll, el benedictí que va tenir la "missió " d'atendre'l, no li va saber donar raó. Cosa que va indignar molt al Cap de les S.S. (A qui li interessi aquest tema existeix molta literatura explicant-lo).

Però, com és tristement sabut, tot va anar degenerant en el règim nazi, sobretot amb el terrible Holocaust que va costar la vida a molts milions de persones, en un crim contra la Humanitat sens precedents, i que va marcar l'existència per sempre de milers i milers de persones. Quelcom que no es podrà, ni s'ha d'oblidar.

Tampoc s'ha d'oblidar que l'Església Catòlica, es va posar al costat dels nazis, a través de Pius XII (un Papa de trist record per mi) que va qualificar l'alçament de Hitler com a "creuada" i "guerra santa". I dic jo: On podiem anar a parar amb gent així ? Aquesta era -és- l'Església de Jesús el Crist ? A mi em sembla que no hi te res a veure. Això és la mateixa "Església" que en el seu dia, -dia ombrívol-, va formar el Tribunal de la Santa Inquisició i va fer centenars de milers d'assassinats, que varen quedar impunes. És clar, tot el poder era seu.

Aleshores, te lògica, quina religiositat podia sentir jo en la meva adolescència, quina religiositat podia sentir amb una Església conxorxada amb el règim feixista que ens havia pres totes les llibertats ? Tampoc no vull deixar de dir, que dins aquesta "Església", no hi hagués "alguna cosa bona". És evident que hi havia persones que tenien una altra concepció del catolicisme, de la forma d'entendre la Religió i que, per tan, estaven lluitant, estaven fent una resistència fabulosa contra la dictadura, eren molts d'aquests sacerdots de parròquies petites (o grans també en casos), de barris de ciutats grans, que sovint havien permès, en els temples que regentaven, reunions clandestines d'aquells primers esbossos de les "Comissions Obreres", i reunions compromeses de caire polític dels diferents grups anti-franquistes, etc. Aquests capellans s'havien "mullat", compromès. I amb aquesta actitud què feien ? Doncs demostraven -des de dins-, (i aquest és part del seu mèrit), que no estaven d'acord amb aquesta "Església" conxorxada amb els opressors. És evident que aquests personatges nobles i sincers, que "se la van jugar" i fort, no els incloc en aquest "pacte indigne". Això cal tenir-ho sempre en compte. Aquests sacerdots van lluitar a les "trinxeres", vull dir colze amb colze amb els obrers, amb els treballadors, amb els estudiants, etc. Això és una altra manera de concebre les relacions entre l'Església i un poble oprimit per una Dictadura. Això no és la conxorxa amb el franquisme, amb una "Església" que va posar o permetre que es posés, el Dictador sota pal·li amb la mateixa "categoría que l'Hostia Consagrada...

Aquesta és l'Esglesia de Jesús el Crist ? Fa pocs anys (el 2.001) el Papa de Roma, Joan Pau II (avui desaparegut) ha reconegut els crims de la Santa Inquisició, que presidia l'Església de Roma... Fins ara ? Fins ara no els han pogut reconèixer ? I és l'Església que ens "obligava" a confessar. I son els que ens "obligaven" a confessar el "pecat de la masturbació", i ens preguntaven en la foscor del confessionari: "Quans cops ho has fet ? Sol o amb altres ? Quan això era una qüestió de tota "normalitat" pels adolescents que començaven de coneixer les parts més íntimes del seu cos, la pròpia sexualitat... Penso que abans d'entrar (que sempre es discutible) en un sentit de "privació del sexe", primer calia conèixer-lo el pròpi sexe. I son els que van emplenar-nos la ment de pors inexplicables... Aquesta "Església" conxorxada amb el franquisme, absolutament reaccionària, que era tanmateix, o exercia com a poder fàctic repressor la seva enorme influència. L'Església Catòlica en plena època feixista era un " poder" pel qual el poble, no tenia més remei que passar, que admetre i acceptar, si no es volien alçar "sospites" de "separatisme". Aquest mot va ser molt utilitzat en aquells tristos dies.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions II)

Res de nou sota el Sol, ni res que moltíssima gent no sàpiga.... Només records, emocions, frustracions, esperances, alegries, tristeses, dolor, mort, angoixes i molta por, és el que subjau al fons de la ment de molts homes i dones que varem viure aquestes èpoques terribles i repressores que de tots depén que mai no tornin. MLT:

REVOLUCIONS...

I

Jo sóc d'aquells que en les darreries dels anys seixantes i dècada dels setantes, em declarava "comunista convençut". Vaig ser d'aquells, que durant uns anys fins i tot, vaig caure en aquell miratge que, sens dubte era, agradable i esperançador (per tots els comunistes convençuts), la ja desapareguda "URSS" i tot el que havia fet aquella gent a principis del segles XX, amb la seva "Revolució d'Octubre". En aquells anys, jo també vaig conèixer tota una sèrie de gent dita "progressista" que, òbviament, amb els seus plantejaments intel·lectuals i polítics, anaven molts més enllà que jo, i que al mateix temps admirava. No diré noms ya que no és el cas de criticar ningú (en tot cas a mi mateix), ni de fer cap crònica exhaustiva, deixo aquesta tasca pels historiadors. Això és una reflexió més de les que faig "en veu alta". De tot això en faig esment per situar-ho com una "etapa" de la meva vida, en que tanmateix, vaig arribar a creure idealment, que el món podia funcionar amb les "idees socialistes", que valía la pena lluitar per això, i assolir finalment una "societat comunista". Després, ja aniria descobrint que tot això, era poc més que una bonica il·lusió. Una noble il·lusió per la que molts van dedicar i entregar la vida. Però il.lusió al cap i a la fi.

Recordo que pels anys setantes, vaig viatjar a Suissa, amb la MªÀngels, la meva companya de tota la vida, era l'època en que portava una "guitarra penjada a l'esquena" i cantava els meus amors i les meves inquietuds, i de la ma d'aquell aleshores amic manresà, el conegut pintor Manel Marzo, casat (en aquells dies) amb una noia d'aquell país. Ell, em va brindar l'oportunitat de fer un viatge inesperat, impensat. Doncs bé, quan erem a casa seva de Basilea, el va visitar un amic seu d'un país de l'Est, no puc recordar si polac o hongarès (Polonia i Hongria eren països comunistes amics de la URSS, o dits del Pacte de Varsòvia). I davant meu li va dir d'una manera irònica: "Mira, aqui tens un comunista convençut i militant". L'amic pintor ho deia en segones intencions en el sentit de que, és clar, evidentment, el comunisme era el règim instaurat en aquells països, el règim que "pesava" (com a Catalunya i Espanya el franquisme), una clara "dictadura" que no permetia altres ideals o idearis polítics que no fóssin els seus, etc. L'amic de l'Est em va mirar irònicament, mentre finalment, somreia amb la complicitat del nostre comú amic pintor, alhora que jo em sentia ridícul davant d'ells. El cas és però que a Catalunya, (en aquells moments) estar compromès en idees revolucionàries i antifranquistes, era d'una importancia capital per mi.

Amb tot, amb el pas dels anys, recapacitant, he vist sobradament el "perquè" d'aquella ironia (que en aquell moment em va semblar impertinent), perquè l'amic pintor, teòricament, estava políticament, molt més avançat que jo, i ja veia des d'una perspectiva europea molt més ample que la meva (de revoltat contra la dictadura de Franco), tot el que estava esdevenint, i fins i tot, el que esdevindría als països de l'Est, tal i com després s'ha vist amb la caiguda del "Mur" i l'esfondrament de la Unió Soviètica i els països dits socialistes.

Però és evident que en la meva jovenesa d'aquells anys (dècada dels seixantes i setantes) jo creia en la "Revolució Marxista", hi creiem molts de les meves generacions, pensavem que era certament possible canviar les coses, que era possible fer enrera al "monstre" Capitalista, per tal de poder implantar una societat igualitaria, on les idees comunistes es podessin plasmar d'una manera "normal", quotidiana...

De totes maneres, ara veig que era molt normal que molt jovent com jo mateix aleshores, ens "sentíssim" comunistes: puix que estavem precisament en una dictadura feixista. L'altra extrem de la dictadura feixista, seria la dictadura comunista: serien els dos costats, la cara i la creu d'una mateixa moneda. És clar que no vull comparar el comunisme amb el feixisme per bé que, una i altra ideologia, en moments determinats de la Història, en distints països i circumstàncies, doncs, ambdues han sigut repressives i han privat de llibertats socials, polítiques, religioses i de tots ordres.

Però és evident que com a resposta critica a la dictadura feixista, jo (com molts) me'n anava a l'altra extrem: i em "sentia comunista" convençut. Tanmateix ni l'una cosa ni l'altra no han sigut prou vàlides. Després ja s'ha vist per on anaven les coses, després ja hem pogut veure, molt més cap aquí, entre els anys vuitantes i norantes, com aquesta "cosa" s'acelerava, com finalment queia "el Mur de Berlín", una de les grans vergonyes de la Humanitat. I com el comunisme, -el pretès comunisme-, queia irremissiblement davant l'exigència pública de inalienables llibertats en l'immens país de Rússia. Bé, tot això hi ha molta gent que no ho coneix o reconeix, que no es vol "reconèixer" que això era un error i que implantar-ho és poc més que impossible.

No vull dir amb això, que s'hagi de dir "amén" perquè el Sistema Capitalista és que s'ha implantat arreu, però vull dir que el món de la anera que està organitzat i "muntat", doncs, a la vista està "de qui és"; hom pot tenir la seva opinió, hom pot defensar-la, hom pot lluitar-hi, estar envoltat de persones que pensin similar, però, el món, doneu-li un repàs al màxim d'objectiu i veureu cap on va, cap a on camina i en "mans de qui està", i en mans de "qui seguirà estan". Sé que molts pensaran que sóc pessimista, però en el fons, jo no em veig tan així.

Sí, els règims més justos que s'han pogut aconseguir, son les democràcies. Però la "Democràcia" no és sinó una govern de consensos i de respectes mutus (al menys en teoria), que això, ja és prou bo que hi sigui, que, malauradament, no sempre és sinònim de llibertat i justicia. En nom de la "Democràcia" també es fan i s'han fet molts atropellaments, moltes injusticies. Malgrat tot però, és el règim on tothom hi pot dir la seva, mentre respecti les normes de la convivència. No obstant això, jo crec que a la vista estan els nivells o grau de "perferccció" que poden assolir els règims, doncs en tots els que s'ha conegut, no hi ha deixat d'haver-hi aspectes corruptes i corrupteles, i perquè no dir-ho ? També algún encert... Bé, però el meu interès no era "tocar" això, sinó com un punt de partida, per destacar que jo també vaig tenir, aquesta etapa de "comunista convençut", en que jo creia que era una injusticia, el que estaven fent amb tots nosaltres, a nivell de Catalunya, a nivell de poble, a nivell d'estat espanyol, i vaig optar per aquesta idea revolucionària, em vaig sentir "marxista", no saben gaire més que el famós "Manifest" de Marx, i junt amb tota aquesta gent que reclamava les "Llibertats".

També em declarava, -perquè no dir-ho també ?-, obertament "ateu", jo no creia que hi hagués "Déu", que hi podés haver un "Déu" que "permetés aquestes coses", com encara avui, hi ha gent que diu: "Si Déu existís com podria "permetre" que passessin aquestes desgràcies (tot el negatiu que succeeix al món). Aleshores, jo també tenia aquesta "concepció".

La meva perspectiva d'avui és radicalment diferent. Avui dic jo: que em perdonin però és que "Déu, no permet" aquestes desgràcies. Aquestes desgràcies (per seguir dient-ho així) obeeixen al "Lliure Albir" que tenim els humans, obeeixen a la llibertat, precisament, que tenim els humans de governar-nos, d'organitzar el nostre món per viure-hi. Cap "entitat forana no es fica" amb les decisions que lliurement prenem els humans a tots nivells i efectes. Això, agradi o no, només porta a una sola resposta: ELS HOMES (genèricament parlant) SOM ELS ÚNICS RESPONSABLES DELS NOSTRES ACTES DAMUNT LA TERRA. No pas Déu, o els seus "col·laboradors per damunt nostra", que ens han fet LLIURES.

Bé, les meves paraules ja indiquen un canvi profund des del meu antic pensament "ateu" fins ara. Des d'aquesta profunda reflexió espiritual que faig avui, Déu és Déus, o sigui, respectant tots els parers i creences, òbviament, no es pot pensar en Déu com una "persona individual", que està asseguda, allà dalt, dalt d'una boira, i està llançant llams i centelles o benediccions, sobre aquest pobre "formiguer" humà. NO. Déu és Déus, és a dir, damunt nostra, damunt el que és el Planeta Terra, hi ha unes "Jerarquies d'Éssers" molt més evolucionats que la nostra Humanitat, que han sigut els "encarregats" per dir-ho així, de "portar la VIDA" a aquest món nostre i d'organitzar tot el que hi ha, i, fins i tot, de "donar-nos les llibertats als homes, o millor que diguéssim, "aprenents" d'home", per tal que aprenguem en cada època i circumstància, a viure l'existència de la manera més organitzada i encertada possible, això malgrat tots els problemes i desequilibris que (no ho oblidem) posteriorment, i al llarg de molts mil·lenis ens "hem anat generant".

Damunt d'aquestes "Jerarquies Supremes" que, -com dic-, son les "encarregades" d'organitzar la VIDA en els Planetes, hi ha "altres Jerarquies o Nivells d'Éssers", i molt per damunt d'aquestes encara "altres": El Misteri de Déu. Per bé que TOT en el seu conjunt, és Déu. Tot aquest "Conjunt de Jerarquies" formen el que s'ha anomenat "L'Exèrcit de la Paraula o de la Flama".

Ara bé, pensar que Déu, és un senyor que està allà dalt i que està veient impassible, com aquí organitzem les guerres, com es moren de fam els infants, en el que s'ha "convingut" de titular "tercer món", etc. Això no. Jo crec que això és una forma primària, antropomòrfica, elemental, molt poc madura de veure les coses. Que em perdonin els que ho veuen així. Penso que hi ha motius i lògica per assegurar que la VIDA, ha estat organitzada per "Grans Éssers", Humanitats molt més evolucionades que la nostra (algun dia encara llunyà les hauriem de poder imitar...), i elles son les encarregades -com he dit- del nostre Sistema Planetari i Solar, d'aquest Univers Local, situat, com tantíssims altres, dins la Gran Galàxia que anomenem Via Làctia.

Aquest és part del meu canvi. És un canvi força gran, des dels quer m'havien conegut com a persona comunista i atea, i en canvi avui, m'estan veient com persona espiritual, profunda que creu realment en "Jerarquies Superiors" (que vetllen però que no s'immiscèixen), en "Éssers Transcendits", "Universos Paral·lels", i creu també que l'home te possibilitats, i oportunitats, i te "tots els ingredients alquímics" a la seva ma per crèixer, evolucionar i acostar-se al camí d'aquests "Éssers Majors" i seguir la seva ruta, les seves passes. Això tanmateix ho crec. O sigui, també crec que les portes no estan tancades i que, aquell que ho busca, certament, pot ser que se li entreguin "les claus", i si realment persisteix podrà arribar a la Llum.

Manuel Luis Tatjé (Revolucions)

Seguiran altres parts d'aquest mateix article en properes entrades que aquí mateix faré publiques. No pretenc res més que parlar de les meves experiències personals, al marge dels racionalistes, positivistes i irònics de sempre. La seva gran pega és que no tenen opcions d'esperança... La seva ruta és quadriculada, sense futur, i per tant desesperada... MLT.

EL MONTSERRAT
DE HUMBOLDT, GOETHE,
WAGNER...

Em trobo al començament del camí que va al Mas de La Calcina, en un dia assolellat, però fred i gelat, amb un vent de Nord que entra per tot arreu... Estic dins el cotxe i encara davant el massis montserratí que, des d'aquí, adquireix unes dimensions gegantines, impressionants. I justament aquests dies, que estic llegint un interessant llibre d'Octavi Piulats, antropòleg de la Universitat de Barcelona, especialista en Romanticisme Alemany i les diverses connotacions que aquest te a Catalunya, i que relaciona (en aquest llibre titulat "Goethe y Montserrat") al Gran Iniciat J.W.Goethe, -evidentment el Goethe de Faust-, amb la Muntanya de Montserrat, la Muntanya Sagrada de Catalunya. Una relació ideal, espiritual, esotèrica, inspirada, que va tenir un especial mitjancer.

Ell directament, físicament (en Goethe) diguéssim, no havia vingut mai a Montserrat (per bé que internament probablement si), però el que sí que hi ha venir físicament va ser el seu gran amic en Guillem de Humboldt, que era filòsof, filòleg i home d'estat, espiritualista i una de les grans llumeneres del S.XIX. Va venir a Montserrat i va quedar impressionat -aquest important europeu de l'època-, en veure, en copsar, en sentir profundament la força magnètica de la muntanya, i més encara, en identificar tot el que anava veient i trobant, amb el poema titulat "Els Misteris", que havia escrit Goethe, on parla d'una "Muntanya Ideal", amb llocs eremítics, amb ermites i ermitans, creus clavades en llocs quasi inexpugnables, on aquests homes místics i sants, feien en plena solitud i silenci, les seves meditacions.

Aquest poema d'en Goethe, relata tot això, deixant-hi alguns enigmes, i en Humboldt, que havia llegit amb devoció aquest poema i el portava dins el seu cor, perquè era un home sensible i espiritual, va fer una visita a Catalunya, però especialment va venir a Montserrat. I va fer l'ascensió a la Muntanya, seguint el corriolet que surt del poble de Collbató i que, serpentejant incessantment i esdevenint cada cop més aeri, arriba fins l'ermita de Sant Miquel, -probable emplaçament ancestral d'un antic Temple dedicat a la Deesa Venus i que ve a desembocar prop de l'actual Monestir.

A mida que Humboldt anava avançant pel camí corvós i costerut vers el cim, se li anava patentitzant, cristal·litzant, fent realitat fins el més mínim detall, aquell poema de Goethe. El que hi havia descrit, en Humboldt ho va anar retrobant, com reconstruït pas a pas, com si tan mateix, tota la descripció del poema hagués estat inspirada en Montserrat, com si Goethe hagués conegut prèviament, els diferents indrets de la Muntanya i la seva importància espiritual i esotèrica, i tot aquell món elevat i eremític. El cas és que a mida que Humboldt va anar avançant, va anar trobant Goethe i el seu poema "Els Misteris".

Així va quedar summament sorprès en comprovar que hi havia un Monestir, que hi havia dotze ermites repartides en punts ben determinats de la Muntanya: Sant Jeroni, Santa Maria Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan, Santa Caterina, Sant Jaume, Sant Antoni, Sant Salvador, Sant Benet, Santa Anna, La Santissima Trinitat, Santa Creu, Sant Dimes. I també eren habitades les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel. En cada una d'elles un ermità o eremita, doncs, estava dedicat a la solitud, a la contemplació, a l'oració, a tenir cura també, del seu hortet, per tal de completar la frugal alimentació, que els pujaven des del Monestir, un o dos cops per setmana.

Aquesta experiència de Humboldt i la simbiosi entre el poema de Goethe i Montserrat, i tot el que aquesta Muntanya Sagrada significa, representa, i és, no deixa de tenir unes connotacions espirituals i d'una més que exquisida sensibilitat mistica i esotèrica.

Aquest llibre esmentat -que estic llegint en moments d'escriure aquestes paraules-, que descriu la relació Goethe-Montserrat, en definitiva del Romanticisme Alemany amb Catalunya (i alguns dels seus prohoms:Verdaguer, Maragall, etc.) ho fa també des del vessant filossofico-religiós, encara que no pas el més ortodoxe, oficialista o reaccionari de l'Església Catòlica que, dit sigui a la vegada, tan poc havia sabut comprendre la Llum de Jacint Verdaguer i molts dels motius que l'havien portat a actuar tal i com ho feu, sinó des d'un vessant filosofico-espiritual i esotèric molt més ric i pròxim a la Teosofia i al gnosticisme entès com a Coneixement Superior Universal.

Com he dit, estic davant el massís montserratí que, des d'aquí al començament del camí de La Calcina que, com el propi Mas, és un camí mil·lenari, d'una època en que la Muntanya era molt més agresta i on, a part les ermites, hi existien algunes fortificacions, com ara l'anomenat Castell Marro o Marró, molt a prop de l'indret que esmento. Eren uns temps sorprenents i des del punt de vista espiritual, no havia estat transitada tan com avui pel turisme que, evidentment, es sent atret per la força immensa que desprèn aquesta Muntanya i que, òbviament, si hom és espiritual, te inquietuds transcendents i es deixa conduir essencialment per aquest magnetisme, que emana de les roques, de les seves siluetes, de punts molt especials, s'obren portes per aprofundir el propi interior.

Montserrat és un punt àlgic de la geografía planetària, on la persona humana, sensible, és ajudada a descobrir llur propi interior, a partir de les forces que desprèn la Muntanya. No em sorprèn que aquest il·lustre alemany, en Guillem de Humboldt, quan va venir a visitar Catalunya quedés parat, meravellat, totalment aclaparat per la visió física i emocional de Montserrat, ja que ell era especialment sensible i va copsar plenament els corrents tel·lúrics i magnètics que impregnen i emanen d'aquest Centre Lluminós que és Montserrat.

Que no és casual doncs, que hi haguéssin tota una sèrie de diferents ermites escampades per la Muntanya, on els eremites trobaven aquí la solitud necessària i la força per connectar amb la Divinitat, amb les forces supremes Interdimensionals, es pot dir. Amb les forces meravelloses que impregnen i que constantment es conjugan i saturen, dins i fora del Massís.

D'altra banda no s'ha d'oblidar tampoc, que l'altra Gran Mestre Iniciat que és en Richard Wagner, -com a Rosa-Creu que era, característica que molts ignoren-, sabía on s'ubica el Sant Grial, la Copa amb que Jesús de Natzareth va celebrar el darrer sopar amb els Dotze Apòstols. Aquesta Copa singular i meravellosa, que te un Simbolisme Esotèric de primer ordre, doncs és el Lingam-Ioni simbolisme de la Copa però també de la Llança de Longinus, que va ferir el costat de Jesús a la Creu. La Copa ve a representar l'òrgan sexual femení i la Llança l'òrgan sexual masculí que, en connubi savi i esplèndid, forma Creu. La Creu com a símbol, no és tan sols on va ser clavat i mort el Mestre de Mestres, sinó que també la seva significació, va molt més enllà del que han dit les Religions del Cristianisme. Copa i Llança romanen custodiades en l'Astral Lluminós de Montserrat.

La Creu és precisament l'Unió Sagrada de l'Home i la Dona en meravellós connubi de forces conjugades i treballant, com una de sola en aquest Andrògin meravellós, que havia sigut l'Home primigeni de la nostra Terra, -condició que recupera quan practica aquesta Sexualitat Sagrada-. "Home i Dona -tal com diu el Gènesi-, els va crear" contenint els dos sexes un mateix Individu Sagrat. Val a dir que aquests primers Homes, pertanyents a les primeres Humanitats terrestres, eren éssers Andrògins, i tenien, per tan, una fisiología ben diferenciada de la que tenim nosaltres avui dia (sexes separats), tot i que en el cos físic dels éssers humans actuals, hi resten empremtes o herències d'aquell passat llunyaníssim. Però els primers Homes, eren Andrògins, malgrat que oficialment ho hàgim oblidat, com tantes altres coses...

Wagner, com Goethe, Humboldt, i altres persones sensitives i iniciades, van saber en el seu moment què és Montserrat, què significa, què s'hi guarda a Montserrat. I evidentment, van copsar tota aquesta Força i així ho van deixar dit en els seus llegats, Música, Escrits, Poemes, etc.,i ben patentitzat tot això al llarg de les seves vides, d'una manera, que la persona sensible d'avui dia, quan escolta o llegeix els seus Missatges, de seguida "connecta" amb aquesta esplèndida, il·luminada Realitat.

Manuel Luis Tatjé

Amic/amiga: Si mai no has copsat el que és la Muntanya de Montserrat, et suggereixo que hi vagis, i et deixis dur per la teva propia Consciència, no pas on va tothom, sinó on Ella et porti, aleshores impregnat d'aquest magnetisme: el notaràs a flor de pell i sabràs a què m'estic referint... MLT.